El color dels calçotets

Sabíeu que des del 2021 no podem pagar en efec­tiu cap bé ni ser­vei a un pro­fes­si­o­nal si la transacció supera els 1.000 euros? Amb el pre­text de com­ba­tre el frau fis­cal, la rebaixa del límit ante­rior (de 2.500 euros, encara vigent entre par­ti­cu­lars) és una empenta més per eli­mi­nar el diner físic, cada vegada més com­pli­cat d’acon­se­guir en la mei­tat dels muni­ci­pis de Cata­lu­nya per l’absència de cai­xers automàtics. La pandèmia del 2020 i la para­noia asso­ci­ada per evi­tar tocar res que hagués pas­sat per altres mans ens va convèncer que pagar amb moneda física era una pràctica exe­cra­ble i que –quan als bancs només hi ana­ven els rics– allò que feien els nos­tres avis d’anar a pagar en mà el rebut del llo­guer, l’aigua, l’elec­tri­ci­tat o la visita del metge no era una pràctica del segle pas­sat sinó d’abans de la Revo­lució Indus­trial.

L’abo­lició del paper moneda és una de les cares B de l’ano­me­nat progrés. Jo també com­pro més amb tar­geta que en efec­tiu –alguns moder­nets que només paguen amb el mòbil ja les con­si­de­ren gai­rebé un ves­tigi fòssil– però no puc evi­tar pen­sar com entre tots li estem fent el joc al Gran Germà –l’admi­nis­tració, però també les grans empre­ses glo­bals– que tot ho vol con­tro­lar. Quan era un mar­rec el meu poble, Palamós, tenia la fama de des­ple­gar una oferta de prostíbuls molt per sobre del que es jus­ti­fi­cava per la seva població, i d’històries de matri­mo­nis tren­cats perquè ell –mira que n’era de babau!– va pagar el ser­vei amb tar­geta, n’anava ple. Si no por­tem efec­tiu, esta­rem dei­xant ras­tre. Cada ras­tre és una dada i de la suma de dades en surt un per­fil. Dades que se cedei­xen, es com­par­tei­xen, es venen... o es roben. Que el color dels meus calçotets o la talla dels teus sos­te­ni­dors for­min part d’un fit­xer que can­viarà de mans sovint no ens impe­dirà dor­mir. Però quan del con­junt dels nos­tres paga­ments se’n derivi un per­fil econòmic o de salut que ens com­pli­qui la vida si mai neces­si­tem un préstec, bus­quem una nova feina o volem con­trac­tar una asse­gu­rança mèdica, serà quan hauríem vol­gut llençar al mar la maleïda tar­geta. I serà tard.