Domicilis

Segueixo com una malla les colum­nes diàries que ens regala Sara Muñoz a l’última pàgina d’aquest diari (ep, les de Tura Soler, Lluís Simon i el capità Vall Clara, també). La Sara, que a vega­des deixa veure que és de Bada­lona, ofe­reix refle­xi­ons sobre els mil epi­so­dis que enra­jo­len la seva vida. I la meva, dic, tot i el deca­latge tem­po­ral que dedu­eixo i que ens per­me­tria ser, posem, pare i filla. Fa poc va par­lar dels habi­tat­ges que havien estat els seus domi­ci­lis, i venia a dir que no tro­bava pas a fal­tar les qua­tre parets que l’havien allot­jada tem­po­ral­ment perquè, per a ella, les cases no eren els edi­fi­cis sinó les per­so­nes amb qui les havia com­par­tit. Que no sen­tia pas cap recança de la part mate­rial del que havien estat els seus nius. Que, si de cas, l’emme­lan­gia el record dels éssers que li havien fet com­pa­nyia en cada un d’aquell aplec de metres cúbics con­se­cu­tius. Natu­ral­ment ho com­par­teixo, però ser­vi­dor –i pot­ser tu o vostè, hipotètics lec­tors– hi afe­geixo que també guardo un sen­ti­ment per alguns (els acabo de comp­tar) dels deu casa­lots, pisos i pisets que, fins avui, han estat els meus; aquests “estoigs de la vida”, que en deia Le Cor­bu­sier, en alguna cosa ens deuen haver afec­tat. Heus ací els que més recordo. A pagès, la balu­erna de la infància i dels pares, és clar, i dei­xem-ho estar; la blanca residència nou­cen­tista (Pelai Martínez) figue­renca dels Sutrà-Mar­ga­rida durant el Preu, on, qui sap, pot­ser l’afecció grega de l’amic Josep Tero, un dels dis­pe­sers, allà va ini­ciar-se; el pis de Canuda (Barna), set anys d’entre els 18 i 25 en aquell 4t des­ba­lles­tat amb dego­ters i un bany (?) que no arri­bava al m², però que va ser l’esce­nari on vam viure un alt per­cen­tatge d’experiències de tot allò que en els anys veni­dors ja serien poc més que repe­ti­ci­ons... A vega­des, quan oca­si­o­nal­ment passo per davant de les meves anti­gues adre­ces (això pot­ser sona a Azna­vour), desit­ja­ria poder-me pas­se­jar uns moments per les estan­ces que ens van aco­llir. I he dei­xat pel final la casa on visc i que vaig com­par­tir 37 anys amb la meva esti­mada i des­a­pa­re­guda Pili; com que hi soc, no puc enyo­rar parets, mobles i racons, i per això em cos­ta­ria de can­viar-la. Mal­grat que, sí, Sara, assos­se­ga­da­ment tots podem adme­tre que no són res més que alcàssers de tot­xa­nes.