Fra Octavi, un monjo que fa de bisbe

Els assistents a missa de nou al Mercadal, alguns no habituals ja que aquell dia hi havia una commemoració, van quedar parats. Oficiava el senyor bisbe. Fra Octavi Vilà, discret, substituïa Miquel Ramió, el rector malalt, amb tota naturalitat. És un aspecte més de qui fa un any va ser nomenat bisbe de Girona pel Sant Pare Francesc. De fet, va ser el 29 de febrer, o sigui que el dia exacte es podrà commemorar només els anys de traspàs. Aquell dia es va posar fi a gairebé dos anys d’especulació i es va conèixer l’inusual fet que un monjo, llavors abat de Poblet, fos escollit bisbe, un fet que a Girona no passava de feia segles. El 21 d’abril va ser ordenat, va prendre possesió del càrrec i es va asseure al tron de Carlemany un instant o, com es diu oficialment ara, va ser el dia d’inici del ministeri episcopal.

Poca gent s’ho esperava i, com sol passar quan s’especula amb tot allò relacionat amb el Vaticà, la majoria dels qui havien fet apostes va errar. Els creients esperaven un nou bisbe després de la mort de Francesc, i va arribar algú que a priori era molt diferent. Havia tingut vida civil molts anys abans d’entrar al monestir i la seva vocació tardana no era altra que la de ser monjo. Però davant la crida del papa, ara molt malalt, va acceptar com un deure posar-se al capdavant d’una diòcesi considerada complicada, gran, catalana i amb pocs capellans i d’edat elevada.

Es va veure des del primer moment que fra Octavi tenia un tarannà diferent. Els que l’han tractat més de prop destaquen d’ell la seva timidesa, que el pot fer sembla un punt distant. No oblidem que és monjo. Des que va arribar a la diòcesi va decidir no tocar res fins que ho conegués tot. I ha trepitjat territori. Tot sol. És monjo i es comporta com un capellà de poble. Condueix ell i va pels llocs sol. Camina molt, no accepta secretaris que li portin els estris i encara que sembla que mantingui la distància, diuen els que el coneixen que en la distància curtes té un humor britànic afilat.

Ha observat la realitat i prendrà decisions aviat, perquè és evident que farà el seu equip i aplicarà el que creu que necessita aquesta diòcesi, que s’està quedant sense capellans i que té poc diaques, una dotzena. Aquella certa eufòria de quan va arribar fra Octavi no s’ha diluït i les expectatives són altes, però la realitat és la que és i, com diu un amic, miracles a Lurdes. El que és cert és que s’ha normalitzat la presència de fra Octavi i els practicants esperen quins seran els seus moviments en forma de nomenaments. Fins ara els que ha fet han estat més a causa de jubilacions o malalties. Fra Octavi continua treballant discretament però intensament. Fa moltes reunions i és dels que va per feina i, diuen, li agrada la gent que també ho fa més que no pas la que teoritza sobre el que caldria fer. Curós en el tracte, discret en les formes, no és home de floritures. Sap de la dificultat de la tasca que li han encomanat, però ja que ha deixat el monestir va per feina i la farà. Viu sol a casa seva i em diuen que vol viure sol. Acostumat a Poblet, no m’estranya. Però també té tocs terrenals. M’asseguren que una de les coses a les quals s’ha acostumat a Girona és als xuixos, que, quan fa postres, mai no falten.