Per què guanyàvem (i ara no en sabem)

Per què les mobilitzacions de l’11 de Setembre dels anys 2012 al 2017 van tenir tant d’èxit, i per què després l’han deixat de tenir? Una de les possibles respostes l’he trobat en la lectura del darrer llibre del sociòleg nord-americà Richard Sennett, L’intèrpret. Art, vida i política, publicat per Arcàdia (2024). Sí: hem perdut la teatralitat.

El llibre de Sennett vincula la lògica social i política amb les arts escèniques i, entre més, ens explica les claus que van guiar l’èxit d’organització de la gran Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat del 28 d’agost del 1963. En sabem que hi van participar 800.000 persones aplegades al Washington Mall de la capital dels Estats Units, a més d’un nombre semblant d’espectadors. I sobretot en recordem el gran discurs de Martin Luther King, “I have a dream” (“Tinc un somni”). Però poca cosa més.

Tanmateix, ara sabem que aquella marxa va ser organitzada per Bayard Rustin, un dirigent del moviment pels drets civils dels negres amb la intenció de buscar un ampli suport nacional a la lluita contra la injustícia racial. Rustin era actor i músic i, segons Sennett, aquestes qualitats n’expliquen l’èxit. Dit molt breument, les claus van ser les següents. Per començar va desconcertar les autoritats que s’havien preparat per fer front a una confrontació violenta que esperaven sagnant i tot. La Guàrdia Nacional i l’FBI tenien al cap –a més dels prejudicis racials– l’estratègia no-violenta de Gandhi que buscava la confrontació allà on es preveia la resposta violenta de la policia per legitimar la seva lluita. Rustin, en canvi, volia evitar aquest tipus de violència i va aconseguir fer irrellevant tota l’operació policial.

De fet, tot es va preparar per fer una marxa molt porosa, facilitant l’entrada i la sortida dels participants i curiosos per diversos carrers i fent impossible la típica lògica repressiva policial de l’encerclament. Rustin va coreografiar la protesta de manera precisa per fer-la oberta més enllà dels que ja militaven en la lluita, invitant a la participació dels treballadors blancs. Així, la convocatòria va emprar un llenguatge gens provocador, i es va crear un clima per tal que els participants no s’agrupessin per afinitats identitàries ètniques, racials o sexuals, sinó que hi anessin barrejats. En definitiva, es tractava de crear un “nosaltres” desvinculat de la raça i associat a les idees d’integració i igualtat, de manera que posant una “màscara” a les identitats particulars es promogués un sentiment general de solidaritat.

També es van tenir en compte altres elements escènics com l’horitzontalitat i proximitat entre els participants amb diversos esdeveniments musicals repartits per tot l’espai sense tarimes elevades. O l’ocupació lenta de l’escenari principal sense jerarquies prèvies. I tot orientat a centrar l’atenció final en el discurs de Martin Luther King, quan es van aturar de cop totes les actuacions disperses i es van connectar tots els altaveus per escoltar-lo.

Doncs bé: crec que es pot dir sense forçar gens les coses que, en termes generals, aquestes també van ser les característiques principals que expliquen l’èxit de la mitja dotzena de grans convocatòries de l’ANC, del 2012 al 2017. Al marge, és clar, de la pobríssima retòrica verbal que les van acompanyar, a excepció de les intervencions de Muriel Casals mentre hi va ser. La posada meticulosa en escena, la bellesa formal, la dinàmica amigable, el civisme i la manca de confrontacions –que alguns ara ridiculitzen– van ser decisives per fer possible aquelles invitacions massives a participar-hi, fins i tot la dels que mai no s’havien sentit independentistes. Com explica Sennett, “la política sense paraules és més convincent que el debat polític”.

Però després del 2017 –i en part aquell mateix any–, pels 11 de Setembre l’independentisme ha prescindit de la teatralitat i la coreografia oberta i integradora que el van fer créixer. En termes generals i amb petites excepcions, ha abandonat la voluntat de porositat bo i retornant al llenguatge polític agressiu del greuge, la victimització i l’exclusió. Per entendre’ns: s’ha agradat més a Urquinaona que en la Via Catalana. I ràpidament s’ha minoritzat, perdent la capacitat d’il·lusionar i de conservar un “nosaltres” d’ambició majoritària. La meva opinió és que per “tornar-ho a fer” cal tornar a la teatralitat. I no oblidar allò que escriu Sennett: “El teatre visceral omple l’absència que deixen les paraules buides.” Que és on som ara.