Temps accelerats

Demà farà un mes que va tor­nar a jurar com a pre­si­dent dels EUA i, com un Neró res­sus­ci­tat, Trump ja ha tin­gut temps per incen­diar Roma i posar tot el món, des dels veïns ame­ri­cans fins a la Xina, en mode alerta. Des de la guerra aran­zelària, con­tra rivals i supo­sats ali­ats tots alhora, fins a la decisió de pac­tar el final de la guerra a Ucraïna direc­ta­ment amb Putin, pres­cin­dint dels euro­peus i la relació transatlàntica que ha sos­tin­gut l’ordre inter­na­ci­o­nal de les últi­mes vuit dècades. Assis­tim a una acce­le­ració de la història que, en certa manera, recorda la que vam viure a finals del segle pas­sat amb la cai­guda del Mur i la implosió de l’URSS de Gor­bat­xov, una crisi mal resolta que és en l’ori­gen, pre­ci­sa­ment, de l’actual con­flicte a Ucraïna. Vivim temps tre­pi­dants, punts d’inflexió, can­vis de para­dig­mes geo­polítics i, entre­mig d’aquest sisme, no és estrany que expe­ri­men­tem sen­sació de ver­ti­gen i de temor també pel retorn de fan­tas­mes del pas­sat, dels pola­rit­zats anys vint i trenta. Tenim ter­reny abo­nat per a dis­cur­sos apo­calíptics, interes­sats a ali­men­tar la por. Ens calen soci­e­tats que no que­din tena­lla­des per l’angoixa i que no per­din la capa­ci­tat de reac­ci­o­nar al poder i les mani­pu­la­ci­ons dels nous i vells she­riffs in town que tenim escam­pats pel pla­neta.