Ningú no discuteix que Josep és un dels noms més corrents a Catalunya. Els entesos diuen que aquesta popularitat no es produí fins a la baixa edat mitjana, i penso que ho confirma un fet poc comentat: l’absència de viles i pobles, a Catalunya, que duguin aquest nom.

Al ‘Nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya’ que publicà Aedos no hi ha cap “Sant Josep”. Hi trobarem repetidament Sant Adrià, Sant Andreu, Sant Antoni, Sant Esteve, Sant Feliu, Sant Jaume, Sant Joan, Sant Julià, Sant Llorenç, Sant Martí, Sant Mateu, Sant Miquel, Sant Pau, Sant Pere, Sant Quirze, Sant Ramon, Sant Sadurní, Sant Salvador, Sant Sebastià, Sant Vicenç…

Cap “Sant Josep” aplicat a un municipi, llevat de Sant Josep de sa Talaia, a Eivissa. La contradicció és curiosa: tantes persones que es diuen Josep, i cap poble no l’ha incorporat al topònim. En canvi, a Catalunya veiem una colla de pobles que tenen el nom d’un sant que gairebé no duu ningú: sant Aniol, sant Boi, sant Cebrià, sant Corneli, sant Cugat, sant Ferriol, sant Fost, sant Fruitós, sant Guim, sant Iscle, sant Ponç, sant Privat, sant Quintí…

Per cert, que de sants Josep n’hi ha més que no ens pensem. Demà mateix torna a ser sant Josep, però sant Josep màrtir. I abans-d’ahir també ho era: sant Josep d’Arimatea. És la setmana dels Joseps, que acaba el 23 amb sant Josep Oriol. I encara hi ha sant Josep Freinandemetz, sacerdot, 28 de gener; sant Josep de Leonisa, confessor, 4 de febrer; sant Josep, diaca, 15 de febrer; sant Josep Moscati, 12 d’abril; sant Josep, prevere i màrtir, 22 d’abril; sant Josep Benet Cottolengo, fundador, 30 d’abril; sant Josep d’Anchieta, sacerdot, 9 de juny; sant Josep Cafasso, prevere, 22 de juny; sant Josep el Just, 20 de juliol; sant Josep, comte, 22 de juliol; sant Josep de Calassanç, prevere, 25 d’agost; sant Josep de Cupertino, 18 de setembre; sant Josep Pignatelli, confessor, 15 de novembre… (Del “Santoral Català”, a cura de Carles Fisas, “La Hormiga de Oro”). És clar que de sants Joan n’hi ha 92…

Sembla que d’un temps ençà, però, els Joseps van de baixa, i en les noves promocions de batejats dominen noms més “originals”. No ho dic pas com un retret. És un símptoma més que volem crear una societat desmassificada. A vegades, el “caràcter” se cerca a través d’il·lustres noms històrics catalans –Roger, Berenguer…– i en d’altres casos imposant noms més o menys exòtics. Si s’aspira a la “personificació”, les possibilitats són infinites; em limito a una petita mostra de noms masculins començats amb A: Abamon, Abdelong, Aberci, Abudemi, Acilí, Acuci, Adaci, Adalgot, Adamnà, Adelelm, Adiló, Agabi, Agatodor, Alipi, Almaqui… De sants que comencen amb A –masculins i femenins– n’hi ha més de 800.