On posem el valor

Fa uns dies vaig veure una publi­cació a Ins­ta­gram que par­lava d’una tro­ba­lla en una sepul­tura que demos­tra­ria que les dones vikin­gues també lide­ra­ven tro­pes i esta­ven al cap­da­vant del comerç marítim. Alguns comen­ta­ris gira­ven entorn l’ale­gria de saber que les dones també feien aques­tes tas­ques, i d’altres venien a dir que una flor no fa estiu. Em pre­gunto si lide­rar tro­pes o ges­ti­o­nar comerços aporta més valor a les dones i en quin moment ho vam començar a pen­sar així. Una per­sona que va a la guerra o a caçar té més valor que una que sosté la vida, per exem­ple recol·lec­tant fruits, pre­pa­rant el men­jar per a la comu­ni­tat, gua­rint malalts o fent créixer les cri­a­tu­res? En quin moment comen­cen a ser les tro­pes motiu d’orgull i símbol de civi­lit­zació? D’altra banda, per què ens sorprèn tant que també hi hagués dones que caces­sin, lide­res­sin guer­res o inter­can­vis, si sem­pre hem coe­xis­tit ambdós sexes? M’adono de com donem per vàlides cer­tes pre­mis­ses de forma incons­ci­ent, i del biaix de les inter­pre­ta­ci­ons arqueològiques que con­tri­bu­ei­xen a cons­truir el sig­ni­fi­cat de la nos­tra història (i pre­història), con­di­ci­o­nat pels valors de cada moment i per la veu de qui té el poder de la cre­di­bi­li­tat.