El català, més coneixement però menys ús

Una vegada més, un informe ofi­cial cons­tata allò que tots detec­tem cada dia al car­rer, o sigui, el retrocés de l’ús de la llen­gua cata­lana al nos­tre país, només que de forma encara més pre­o­cu­pant. Segons la dar­rera enquesta d’usos lingüístics, actu­al­ment el català tan sols és la llen­gua habi­tual i única d’un terç de la població de Cata­lu­nya (32,6%). L’únic aspecte mínima­ment posi­tiu que es desprèn de l’estudi és que aug­menta la quan­ti­tat de gent que entén i pot par­lar la nos­tra llen­gua, però fins i tot aquesta dada queda automàtica­ment esquit­xada per la trista rea­li­tat: el conei­xe­ment de la llen­gua no es tra­du­eix en igual pro­porció a l’hora de fer-la ser­vir. En aquest sen­tit, resulta alta­ment pre­o­cu­pat que la renúncia lingüística voluntària afecti la franja d’edat que va dels 15 als 29 anys, és a dir, joves que han estat degu­da­ment esco­la­rit­zats en la nos­tra llen­gua. La con­clusió acaba sent demo­li­dora: del 2018 ençà, l’ús del català ha recu­lat qua­tre punts. La pressió demogràfica hi va estre­ta­ment lli­gada, tenint en compte l’aug­ment sig­ni­fi­ca­tiu de l’arri­bada de més població regis­trat al llarg dels dar­rers 20 anys. Ens tro­bem, per tant, davant una situ­ació que no ens pot sor­pren­dre, tenint en compte que, als flu­xos demogràfics, s’hi afe­geix el fet que la pro­tecció i la poten­ci­ació de les llengües coo­fi­ci­als mai han estat cap pri­o­ri­tat per part de l’Estat, més aviat al con­trari, i que la glo­ba­lit­zació i la con­seqüent expansió de les xar­xes han jugat en con­tra nos­tra. Però també hi intervé, és clar, l’efecte de la poli­tit­zació de la llen­gua amb fina­li­tats par­ti­dis­tes, que ha com­por­tat per exem­ple la irrupció de la llen­gua cas­te­llana al Par­la­ment de Cata­lu­nya, tren­cant d’aquesta manera el con­sens històric a l’entorn de la sim­bo­lo­gia que repre­sen­tava expres­sar-s’hi sem­pre en la llen­gua pròpia del país. D’altra banda, resulta tan nega­tiu que la gent capa­ci­tada renunciï a par­lar català com que aquells que volen fer-ho tro­bin tan­tes difi­cul­tats per rela­ci­o­nar-se amb la mateixa admi­nis­tració. L’àmbit judi­cial o poli­cial en són dos exem­ples clars en els quals no hi ha manies a l’hora de vul­ne­rar els nos­tres drets. I, si l’estudi inclogués també el País Valencià i les Illes, sens dubte el resul­tat seria encara més deso­la­dor.