Defensa dels MQE

No recordo on ni quan, però sé que fa temps vaig dedi­car un comen­tari al sen­tit de l’olfacte, denun­ci­ant la seva decadència i el des­pres­tigi en el qual el teníem. Com que –pot­ser per com­pen­sar el meu nas, més aviat petit– duc un “nàs” accen­tuat al cognom, el tema m’interessa, i final­ment he tro­bat algú que el tracta amb auto­ri­tat: el lingüista Sebastià Ser­rano, inves­ti­ga­dor de la comu­ni­cació pel qual tinc una cor­dial admi­ració. És clar que el seu lli­bre Sig­nes, llen­gua i cul­tura (Ed. 62) és molt més que una colla de pàgines ame­nes, però extrac­taré com podré algu­nes de les seves opi­ni­ons sobre “l’espai de les olors”.

Vivim en una soci­e­tat obses­si­o­nada per les olors que cal des­ter­rar, com ho mani­festa la pro­pa­ganda. I el cas és que cada dia n’inven­ten de noves. Deso­do­rants, pas­tes de dents per a l’alè i sabons per a l’olor cor­po­ral –i “ambi­en­ta­dors”– han arri­bat pre­ci­sa­ment a mar­gi­nar del tot allò que és tan natu­ral en l’home com l’olor del seu con­text més imme­diat, sobre­tot del seu cos.

No totes les cul­tu­res són tan “olo­ri­ci­des” com la nos­tra. És comú que en els països àrabs els qui con­ver­sen se situïn de manera que llurs alens els envol­tin; nosal­tres, en canvi, expe­ri­men­tem ner­vi­o­si­tat i males­tar quan ens tro­bem dins el radi olfac­tiu d’una per­sona amb la qual no tenim llaços d’inti­mi­tat. En una tribu de Nova Gui­nea hi ha un ritual de comiat segons el qual la per­sona que roman al lloc posa la mà a l’aixe­lla de qui se’n va, perquè guar­dar-ne l’olor és guar­dar el record de l’amic. Segur que, només de lle­gir-ho, us angu­ni­e­geu.

Per tal d’evi­tar la pos­si­ble ambigüitat del mot “olor”, hi ha qui parla de “mis­sat­ges químics externs” (MQE), i efec­ti­va­ment aquest mitjà de comu­ni­cació és químic, aminoàcids i hor­mo­nes este­roi­des. ¿Eme­tem MQE, i hi ha un MQE per a l’odi i un MQE per a l’afecte, per exem­ple? Sem­bla que hi ha gos­sos capaços de detec­tar el temor, l’odi o l’afecte d’un home, i en tot cas un gos pot seguir el ras­tre d’una per­sona si en té una mos­tra d’olor; això vol dir que cada u de nosal­tres té una mena de sig­na­tura olfac­tiva per la qual se’ns pot reconèixer.

A més, la deso­do­rit­zació gene­ral i pro­gres­siva mata una font de records, perquè l’olor es memo­ritza i ens per­met de recor­dar indrets o moments vis­cuts. Diu Sebastià Ser­rano que el món de la seva infan­tesa, a Bellvís, era ple d’olors. “Aque­lla olor de pluja, d’herba, de flors, d’aren­gada, de camps, d’ani­mals, amb un sis­tema d’opo­si­ci­ons ben esta­blert i ric, se’n va en orri. Per­dem capa­ci­tat de dis­tinció. Per­dem pos­si­bi­li­tat de rebre infor­mació” –i la natu­ra­lesa ens ha dotat per a eme­tre-la i rebre-la– d’un món que és el més pròxim a nosal­tres. Al final, el nos­tre propi cos ens serà estrany. Pen­sem que deso­do­rit­zar vol dir també des­cor­po­rit­zar, i des­cor­po­rit­zar sig­ni­fica des­hu­ma­nit­zar.

L’uni­for­misme olfac­tiu pro­vo­cat arti­fi­ci­al­ment, al qual ten­dim, talla els nos­tres lli­gams amb aquest sis­tema de comu­ni­cació, que se’ns està aca­bant. I amb ell s’empo­breix una dimensió sen­so­rial de la nos­tra cul­tura. Us con­vi­den a res­pi­rar-ne els dar­rers ves­ti­gis Sebastià Ser­rano i Josep M. Espinàs.