El gran experiment

El fet que la població dels EUA hagi permès que Donald Trump tornés a ser el president del país ha deixat molta gent d’aquí del tot estupefacta, tenint en compte que es tracta d’un home declarat culpable de 34 delictes greus de tot tipus. L’única explicació possible del seu èxit amb molts votants americans és que es considera a ell mateix –i es presenta– com un polític innovador, creatiu i intrèpid. Però hi ha un petit problema –a més de ser un solipsista, un masclista empedreït i un analfabet funcional–, els seus experiments, per audaços que siguin, sempre passen pel filtre de la seva ment d’agent immobiliari. Posem per cas el seu pla per a Gaza: buidar la Franja de palestins i construir-hi un munt d’hotels sobre els ossos dels seus familiars. O bé hi ha el seu pla per comprar Groenlàndia ostensiblement per “salvar el món lliure” però també per minar-la per ferro i urani. Pel que fa a Ucraïna, primer va provar de fer un “tracte” amb Zelenski a fi que aquest li vengués els minerals valuosos que hi ha a la part d’Ucraïna no ocupada pels russos; i tot seguit el va blasmar per no haver fet un “tracte territorial” fa temps amb els mateixos russos (com si Putin –en comptes de ser un bel·licista compulsiu– també fos un agent immobiliari). I, sobretot, Trump ha donat a Musk –el qual té desenes de contractes amb el govern americà– carta blanca per estroncar l’ajut exterior humanitari (43% de l’ajuda humanitària global, 0,24% de l’INB americà) i per acomiadar milers d’empleats federals en departaments tan superflus com els de Seguretat Social o de Protecció dels Consumidors. Pel que fa a Europa, el comediant anglès Stewart Lee va suggerir fa poc, en broma, que l’objectiu final de Trump és convertir el continent sencer –des de Polònia fins a Fisterra– en camps de golf de luxe. Atès tot el que hem vist fins ara, és una hipòtesi ben possible. Probable, fins i tot.