La societat de l’espectador

La foto de la presa de possessió de Donald Trump, acompanyat des de primera fila pels magnats tecnològics que dominen els mercats de la informació i l’entreteniment, era l’estampa contemporània de la unió entre poder mediàtic i polític, quelcom que s’ha donat des del naixement de la premsa de masses a inicis de segle XIX. De fet, el mateix Trump va concedir un indult temporal a TikTok emparant-se en el fet que li va generar un tràfic favorable que es va transformar en milions de vots per part dels joves nord-americans.

Vista aquella imatge, una nova pregunta: a partir d’ara, qui portarà la veu cantant? El president o els magnats? Malgrat el reguitzell d’ordres executives que ha firmat Trump, mostrant una activitat frenètica per trencar l’statu quo econòmic i social llegat pels demòcrates, una nova fotografia de fa pocs dies deixa clara la rellevància que Elon Musk, el propietari d’X, tindrà a la nova administració. Durant la cerimònia per firmar el decret que permet acomiadaments “a gran escala” a les agències federals, el protagonisme el van tenir ell i el seu quart fill, que l’acompanyava. Amb Musk s’ha trencat el protocol, el codi de vestimenta, les regles no establertes de la relació entre polítics i periodistes i, fins i tot, una de les normes bàsiques del sistema polític nord-americà: per tenir un càrrec públic, primer es necessita el vistiplau del Congrés.

Tot va esclatar amb un Musk megalòman, líder del nou Departament d’Eficiència Governamental, que va tapar el president content per poder fer realitat el seu somni de reduir fins a la mínima expressió l’estructura de l’administració. Manllevant una referència del filòsof Daniel Innerarity, que recentment ha publicat un article seminal sobre la democràcia dels algoritmes al Cidob, “la ideologia de l’optimització”, que representa Musk, també és una “estratègia de despolitització”. I, seguint amb aquesta idea, podem recuperar una reflexió del politòleg Sheldon S. Wolin que, crític amb com s’ha configurat la democràcia als Estats Units ja des dels seus orígens, on una elit republicana va dissenyar un sistema d’equilibris restrictiu amb els interessos de la majoria, diu que avui “en lloc d’una política expressiva que fomenti l’exteriorització de preocupacions, reclams i propostes, tenim una política controlada que tolera la dissensió però que és insensible a les protestes i a les propostes des de baix. En lloc de ciutadà participant, la nova política festeja l’espectador consumidor.” En aquest sistema, escriu Wolin, “surt el ciutadà, entra l’actor corporatiu”.

Les transformacions accelerades de la democràcia dirigida nord-americana, que capitanegen el tàndem Trump i Musk, son paral·leles a la publicació de dades que ens han de fer remoure la consciència, també a casa nostra. El darrer sondatge de l’ICPS avisa que és entre els més joves on es registra una xifra més baixa dels que prefereixen la democràcia davant de qualsevol altre sistema. El 16,4% dels nois de 18 a 24 anys admeten que “en algunes circumstàncies un règim autoritari, una dictadura, pot ser preferible al sistema democràtic”. De fet, els joves són els principals “espectadors-consumidors” d’unes xarxes socials desbocades, que exerceixen de caixa de ressonància de vivències comunes quotidianes que l’algoritme va retroalimentant. El director de l’ICPS, Oriol Bartomeus, entrevistat per Toni Marín a Ràdio 4, recordava que les xarxes socials han canviat la “dieta informativa” d’aquests votants: l’han hipersegmentat apartant-ne la dissensió i, per tant, excloent-los els missatges que puguin fomentar la seva reflexió crítica. Si, a això, hi sumem el nul procés de verificació de la informació que hi ha –des que Musk és propietari de l’antic Twitter, han crescut del 50% els discursos d’odi a la xarxa– el panorama és dantesc.

Entre les moltes batalles que s’hauran de lliurar en els pròxims temps, que afectenel futur de la nostra democràcia liberal, no tinc cap mena de dubte que hi haurà la de quin model comunicatiu volem. L’anàlisi a fer és capil·lar: des de com es fiscalitzarà l’exercici del poder a la Casa Blanca, fins a com a les facultats haurem d’explicar els principis fonamentals de la professió periodística. Fer bon periodisme implica dedicar-hi temps, tenir capacitat d’inversió i ser honest. Malauradament, quan a la societat es desfà el concepte de “ciutadà” i només s’empodera “l’actor corporatiu”, els qui ens dediquem a la informació potser tindrem diners per fer la feina, però no hi haurà temps ni, molt menys, honestedat professional.