La gran enganyifa

Cal sor­tir de la lògica del dis­curs ofi­cial, que és el que repe­tei­xen la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació, per enten­dre què ha pas­sat a Ucraïna aquests anys. Aquesta guerra ha estat una gran enga­nyifa. Una men­tida que, com passa sem­pre en els con­flic­tes bèl·lics, paguen per­so­nes inno­cents que ho per­den tot, fins i tot el més pre­uat que tenim, que és la vida. Els morts, però, per a qui dis­se­nya les guer­res sense haver de pren­dre’s la molèstia de bai­xar al camp de bata­lla, són mers apunts comp­ta­bles. De totes les estadísti­ques d’un con­flicte, la menys impor­tant.

No és relle­vant qui va començar aquest enfron­ta­ment, sinó per què va escla­tar. Si ens ho mirem amb la pers­pec­tiva que dona la història, totes les parts tenien interes­sos. Ucraïna mal­dava per recu­pe­rar uns ter­ri­to­ris que es dona­ven per per­duts pels acords de Minsk, i per tenir la pos­si­bi­li­tat de recu­pe­rar-los neces­si­tava l’OTAN, que fri­sava per “eixam­plar la base” engrei­xant la llista de socis fins a les por­tes de Mos­cou. Els rus­sos no es poden per­me­tre el luxe de tenir tro­pes de l’OTAN, i míssils, a un tir de pedra de casa. Si de pas­sada apro­fi­ta­ven la guerra per ampliar ter­ri­to­ris i tei­xir ober­ta­ment ali­an­ces que en temps de pau serien injus­ti­fi­ca­bles (Corea del Nord), oli en un llum.

Ara bé, qui ha gua­nyat més en aquesta guerra? Els Estats Units. Tant se val si es posen la màscara de Biden o la de Trump. Amb Biden, Europa va aug­men­tar la seva dependència del gas liquat nord-ame­ricà, després que uns ucraïnesos, pel seu compte, voles­sin el Nord Stream, el gaso­ducte que garan­tia que, quan arribés la pau, Rússia i la UE podrien repren­dre la relació energètica. Sense Nord Stream, Europa ha esde­vin­gut un cli­ent cap­tiu dels ame­ri­cans i del sobre­preu que paguem als rus­sos per un gas que igual­ment els com­prem després que algú pari la mà per liquar-lo. Una estafa als con­su­mi­dors. Biden, el poli bo d’aquesta farsa, i la seva admi­nis­tració ja van collar els euro­peus perquè aug­men­tes­sin la des­pesa mili­tar. Ara arriba Trump, el poli dolent, i sen­zi­lla­ment can­vien el to i les mane­res. Exi­geix l’aug­ment de la des­pesa, s’ofe­reix a com­prar per qua­tre rals el Nord Stream per arre­glar-lo (s’havia afir­mat que no era pos­si­ble) i, així, que­dar-se el mono­poli de la dis­tri­bució energètica. Com­plerts els objec­tius econòmics d’aquesta guerra, que inclou que la recons­trucció d’Ucraïna la faran empre­ses esta­tu­ni­den­ques perquè els ame­ri­cans són els que han avançat més diners a Zelenski, ja no paga la pena man­te­nir-la. Punt i final.

Els líders euro­peus es fan els ofe­sos, però han estat allò que es coneix com a còmplice neces­sari per a aquest tea­tret. Pobres i dis­sor­tats de nosal­tres, ciu­ta­dans de peu, que som els que paguem la fac­tura de tot ple­gat: paguem perquè hi ha guerra i ens diuen que això ho enca­reix tot, des del blat a la ben­zina; paguem perquè hi ha pau: els estats hau­ran d’eme­tre més deute o reta­llar l’estat del benes­tar –o les dues coses– per com­plir les exigències del voraç com­plex indus­trial mili­tar nord-ame­ricà; i tot el que paguem de més va acom­pa­nyat, direc­ta­ment o indi­recta, dels impos­tos cor­res­po­nents que paguem a una classe política ètica­ment i econòmica­ment cor­rupta, que acusa les veus dis­si­dents d’agents de la desin­for­mació. Qui té el mono­poli per deci­dir quins relats són els veraços? Els matei­xos que es bene­fi­cien del relat. Quina immensa trampa!

Trump i Biden són el mateix. Cada per­so­natge és l’ade­quat per exe­cu­tar un pla que té per objec­tiu, final­ment, reduir la lli­ber­tat dels ciu­ta­dans, fent-los esclaus econòmics d’un sis­tema que ens vol intel·lec­tu­al­ment pobres; que cada dia s’inventa evidències per reduir la nos­tra mobi­li­tat (no pas la seva, molt més con­ta­mi­nant); que sot­met el con­ti­nent a una pressió demogràfica que no regula perquè no vol, perquè la inse­gu­re­tat, la por, és el millor ins­tru­ment de con­trol pos­si­ble.

Hi ha una frase a Gla­di­a­tor que es pot apli­car per­fec­ta­ment a Europa. Al film, l’empe­ra­dor Marc Aureli diu: “Hi havia una vegada un somni que es deia Roma”, refe­rint-se al somni d’un món ric intel·lec­tu­al­ment i pro­mo­tor d’un cert con­cepte de civi­lit­zació. Nosal­tres podem afir­mar que “hi havia una vegada un somni que es deia Europa”, però, com va pas­sar amb l’Imperi romà, la burocràcia i els interes­sos polítics (que a la fi són els de l’elit econòmica) han por­tat aquest somni a la ruïna. Només una ciu­ta­da­nia des­perta pot acon­se­guir retar­dar un futur tris­ta­ment ine­vi­ta­ble.