Pornografia de la crueltat

Mirem un vídeo de la Casa Blanca que es veu que pro­voca plaer a una audiència nota­ble i eufòrica. Es titula Vol de depor­tació d’estran­gers il·legals i mos­tra les mans lli­ga­des i els peus blo­que­jats per gri­llons d’un grup de cri­mi­nals men­tre pugen peno­sa­ment a l’avió que els tor­narà a l’infern de par­tida o a qual­se­vol altre on Trump, líder des­a­com­ple­xat del nou impe­ri­a­lisme, hi vagi este­nent la seva atroç franquícia.

Qui pot sen­tir plaer amb la por­no­gra­fia de la cru­el­tat? A qui l’excita el so de les cade­nes i el des­es­per dels qui ho han per­dut tot? Que l’extrema dreta mun­dial en faci ban­dera s’entén, al cap­da­vall defensa el seu negoci i ofe­reix car­nassa –els dolents són sem­pre els més vul­ne­ra­bles, quina valen­tia!–, i escampa dis­cur­sos d’odi per fiançar les seves polítiques i interes­sos. Perquè, en rea­li­tat, ni els tre­ba­lla­dors ate­mo­rits per les batu­des –però tan neces­sa­ris per ser explo­tats en fàbri­ques, res­tau­rants, llars, i per fer girar la roda del con­sum– ni les vícti­mes de la guerra d’Ucraïna ni, per des­comp­tat, els pales­tins ban­de­jats de casa seva, posem per cas, tenen cap importància més enllà del seu rol d’ase dels cops quan convé. El que compta de veri­tat és el comerç d’armes en des­bo­cat aug­ment, el lucre infal·lible de la des­trucció/recons­trucció asso­ci­ada a la guerra com a con­ti­nu­ació de l’eco­no­mia, la transacció immo­biliària del resort de Gaza via neteja ètnica, els mine­rals de les províncies de Zaporíjia, Donetsk i Dnipró a Europa, i també, recor­dem-ho, els de la cas­ti­gada República Democràtica del Congo; en resum, l’espoli impla­ca­ble, impune i embo­li­cat amb eslògans tram­po­sos, amb men­ti­des i mani­o­bres de dis­tracció que apel·len als pit­jors ins­tints. Com ara la música tan rela­xant –així s’anun­cia– dels gri­llons damunt l’asfalt.

Aques­tes imat­ges i aquests sons em tras­lla­den a altres (mals) viat­ges d’un pas­sat que es resis­teix a anar-se’n, viat­ges també de sor­tida i d’entrada forçosa, no en avió, sinó en vai­xell. Em fan pen­sar en el que fou, segu­ra­ment, la pri­mera forma de glo­ba­lit­zació cone­guda, aquell infame tràfic d’esclaus, l’èxode de 15 mili­ons de per­so­nes sense el qual no s’expli­ca­ria ni el progrés del capi­ta­lisme en les soci­e­tats occi­den­tals, ni l’empo­bri­ment del con­ti­nent africà, que durant qua­tre segles va per­dre la força vital dels seus habi­tants més joves, cap­ti­vats i venuts com a mà d’obra en les colònies ame­ri­ca­nes (un cop exter­mi­nada la població ori­ginària), ni el sis­tema colo­nial i el seu tremp rapi­nyaire ni, en bona part, l’actual procés de migra­ci­ons pla­netàries. I no s’expli­ca­ria tam­poc la cons­trucció intel·lec­tual del racisme, ins­tru­ment i coar­tada per al domini de deter­mi­na­des pobla­ci­ons, una estratègia d’infe­ri­o­rit­zació cul­tu­ral que jus­ti­fi­cava i que con­ti­nua jus­ti­fi­cant la depre­dació de recur­sos i el munt de con­flic­tes armats que se’n deri­ven. Argu­men­tava Mon­tes­quieu res­pecte a l’escla­vi­tud: “No podem supo­sar que aquesta gent sigui humana, perquè, si ho penséssim, hauríem de con­ve­nir que nosal­tres no som gaire cris­ti­ans.” (De L’espe­rit de les lleis, escrit entre el 1734 i el 1748).

Por­no­gra­fia de la cru­el­tat, l’accep­tació, ras i curt, que algu­nes per­so­nes nei­xen amb una cate­go­ria humana supe­rior que els con­fe­reix més drets que d’altres a les quals ni es per­met llui­tar per la super­vivència i són objecte d’escarni. La pre­gunta que ens fem és per què l’extrema dreta i la seva èpica de serra mecànica i salu­ta­ci­ons nazis es va este­nent i per què el res­sen­ti­ment envers els immi­grants es torna ren­di­ble elec­to­ral­ment. Pre­nem nota de la pro­funda luci­desa del sociòleg polonès Zyg­munt Bau­man: “En temps con­vul­sos d’inse­gu­re­tat i incer­tesa, els immi­grants fan pal­pa­ble l’hor­ror dels mit­jans de sub­sistència des­truïts, de l’exili forçós, de la pobresa i l’exclusió i encar­nen les pors més o menys cons­ci­ents que tur­men­ten les capes soci­als més precàries. Apar­tant-se d’ells o per­se­guint-los, la gent creu que es rebel·la con­tra les for­ces glo­bals que ens ame­na­cen de por­tar-nos a cadascú al pati­ment que ells ja han sofert o estan sofrint. Una per­cepció hàbil­ment explo­tada pels polítics i pels mer­cats.” (entre­vista a Presència, número 1924). Una advertència per als qui cre­uen que, ali­men­tant la bèstia, neu­tra­lit­za­ran el seu poder. Al con­trari: l’enfor­tei­xen, i la història ja ha demos­trat que mai s’atipa, de manera que, si obrim la porta a la barbàrie, ima­gi­nem qui de nosal­tres serà el següent de la llista.