La porta de la vergonya

Hi ha una primera certesa en aquesta història i és el fet que l’article 47 de la Constitució espanyola proclama el dret a un habitatge digne i adequat, un dret que es pot entendre com l’obligació que tenen les administracions públiques de garantir l’accés a la ciutadania a un sostre que els doni aixopluc. L’accés a l’habitatge, vet aquí un concepte clau en el principal tema de debat de l’opinió pública d’aquest país, tant des d’un punt de vista figurat, de debat ideològic, econòmic, polític i quasi filosòfic, com també físic, de com i per on han d’entrar les persones a casa seva.

Hi ha una segona certesa, constatable cada matí, a primera hora, als vagons dels ferrocarrils de la Generalitat que surten de plaça Catalunya en direcció als barris alts de la ciutats. Són trens plens de dones veïnes del Raval de Barcelona que, a primera hora, marxen de casa seva per dirigir-se a la part alta de la ciutat on treballen, majoritàriament, desenvolupant-hi tasques de servei domèstic.

En pocs minuts fan un recorregut que és alguna cosa més que un viatge en l’espai. Deixen enrere el seu pis, habitualment habitatges atapeïts, en bloc envellits de carrers densament trepitjats. Baixen per una escala estreta, escrostonada, on cal vigilar per no fotre’s de lloros ni topar amb algun indesitjable, fins a sortir al carrer per un portal petit, de dimensions ínfimes. Quan caminen atrafegades cap a l’estació de tren visualitzen el seu destí, que és un món radicalment oposat, edificis de façana noble, amb porteries de luxe, vestíbuls de marbre vigilats per conserges de bata blava. Són cases moltes de les quals tenen dues portes d’accés, sí, dues: una de gran i bonica per on entren i surten els veïns de l’edifici i una d’estreta, secundària, anomenada porta de servei.

Els portals principals acostumen a ser amples i lluminosos, mentre que les portes dites de servei connecten amb passadissos estrets, secundaris, al fons dels quals hi ha els coneguts muntacàrregues, elevadors depriments pensats per fer-hi pujar embalums i no persones.

Tota aquesta dissertació sobre la Barcelona dual, la dels que viuen amples i la dels que ho fan comprimits, ve a tomb arran de l’últim element que s’ha afegit al debat de com es pot solucionar el problema de l’habitatge a la ciutat i la seva carestia. La idea l’ha posada damunt la taula la vicepresidenta de l’Associació de Promotors de Catalunya, Elena Massot, i consisteix a fer que els blocs on hi hagi pisos de renda lliure i lloguer social tinguin dues entrades diferenciades, una per als que es puguin pagar el que demani el mercat i una altra per als beneficiaris de l’habitatge públic. Això permetria respectar la norma del 30% que obliga a reservar aquest percentatge a habitatge social en l’obra nova o gran rehabilitació i, de passada, no ofendria els clients que, sembla, ja pregunten als promotors si els tocarà conviure amb pobres de solemnitat.

Aquesta és la mentalitat de la Barcelona pulcra del segle XXI, la que envia un missatge a les persones de renda baixa que són una nosa, com un paquet que ha de pujar pel muntacàrregues. Poc lliga tot plegat amb la idea del dret a l’accés a un habitatge digne que hauria de voler dir també poder entrar a casa en condicions de normalitat i no pas per la porta de la vergonya.