La discussió per un model que no es troba

L’esclat de la pandèmia, ara farà cinc anys, va posar al descobert les vergonyes de les residències per a gent gran, que van quedar literalment desbordades per la incidència de la covid i van registrar una de les taxes de mortalitat més altes durant el brot. Manca de personal, d’especialistes i de recursos van posar al centre del debat la necessitat de definir un nou model assistencial per a la nostra gent gran. Pràcticament un lustre després de l’epidèmia, la situació segueix sent gairebé la mateixa. En l’esfera parlamentària s’han activat algunes comissions i grups per debatre cap a on s’ha d’anar i quines accions s’han de posar en marxa. Però en el terreny pràctic, aspectes com l’atenció integrada al sistema de salut segueixen sent en molts casos una utopia. Només el fet que una persona hagi d’esperar més d’un any per accedir a una plaça, ja indica quin és el grau de dèficits al sector. Quan algú ha d’optar per internar una persona gran en una residència és perquè segurament ha esgotat totes les altres vies, perquè amb les cures al nucli familiar no n’hi ha prou i perquè sol tenir unes necessitats assistencials altes. I si l’única opció que té la família és pagar una quantitat mensual elevada per una plaça concertada –o molt elevada si la plaça és privada–, és que no s’han fet bé les coses. És inadmissible que un servei públic de primera necessitat s’hagi deixat en mans de forma gairebé exclusiva del sector privat. Si aquest és el model pel qual s’opta, almenys l’accés al preu concertat ha de ser universal i assequible a totes les butxaques.

Hem construït una societat que menysté la gent gran. Un col·lectiu al qual no sempre es garanteix l’accés a serveis indispensables i que està poc acostumat a alçar la veu. L’administració no només ha de garantir que hi hagi prou places per a tothom, també més equilibri entre l’oferta pública i la privada. La desproporció actual relega els equipaments públics a gairebé anecdòtics i esperona la rotació d’un personal mai prou valorat i mal pagat. La solució no arribarà demà, però ha d’arribar aviat: la població catalana de més de 65 anys augmenta de manera constant i passarà d’1,474 milions el 2021 a 2,192 el 2040.