Àlex Nogué, entre arbres

Em van arri­bar a les mans quasi alhora, el lli­bre de John Ber­ger Sobre el dibuix, de 2011, en tra­ducció cas­te­llana (la versió cata­lana de Viena sor­ti­ria més enda­vant), i el que Àlex Nogué va publi­car amb Coma­ne­gra sobre la pròpia experiència de Dibui­xar un arbre (2013). Aques­tes coin­cidències solen ser explo­si­ves: fan que la lec­tura es torni més fron­dosa. Així doncs, la manera amb què Àlex Nogué s’havia acos­tat a dos enor­mes til·lers per dibui­xar-los meti­cu­lo­sa­ment durant hores se’m con­fo­nia amb l’atenció que John Ber­ger pres­tava al desig i la com­passió com dues cares de la mateixa ànsia de tocar la carn del món, i el pro­fund sen­tit de la inti­mi­tat que exi­gia a l’artista pros­trar-se davant un arbre sec tot el temps que li exigís tro­bava un eco en el con­ven­ci­ment de l’escrip­tor que cada arbre dibui­xat no és sinó el retorn de tots els arbres mirats al llarg de la vida, una den­si­tat de moments reu­nits. “Abans que el dibuix evo­lu­cionés fins a ser una inter­ro­gació a alguna cosa visi­ble, era una manera d’adreçar-se a alguna cosa absent”, escriu Ber­ger, que intu­eix, per aquesta raó, que dibui­xar deu tenir per objec­tiu “abo­lir el prin­cipi de des­a­pa­rició”. No parla de resur­recció, però gai­rebé n’està temp­tat. Tam­poc s’hi refe­ria Àlex Nogué en el seu lli­bre, en el qual es basa l’expo­sició que inau­gu­rarà dis­sabte vinent al Museu de la Gar­rotxa d’Olot, però renéixer podria ser implícit en tota l’obra d’aquest artista paci­ent, medi­ta­tiu i mur­mu­rant (que dolça, la veu baixa) que ha pen­sat sem­pre les imat­ges, men­tre les tocava amb desig i com­passió, com la suma de les den­si­tats vis­cu­des.