El petó i l’eufòria

L’estiu del 1945, el mariner agafa per la cintura la infermera a Times Square i balancejant-se, executant l’últim pas d’un ball de swing mentre el taló d’ella fa un pas enrere per mantenir l’equilibri, la petoneja, eufòric, perquè la guerra s’ha acabat. El 1950, a París, ell la pren per l’espatlla, amorosament; gira el coll acostant-se a la cara d’ella pel petó que farà famós l’home darrere la càmera: Robert Doisneau havia preparat l’escena perquè volia reproduir la tendresa que l’havia emocionat quan moments abans els havia vist en una cafeteria. És una foto excessivament perfecta i una simulació de l’espurna que provoca el petó. L’estiu del 2010, el porter, eufòric perquè era campió, besa la periodista. El micròfon de reportera s’abat, premsat al mig dels dos, mentre el braç d’ell s’arrapa al coll d’ella talment una pitó. Des del plató, un presentador amb aires de senyor Netol s’ho mira complagut veient caure els pistrincs de les audiències. L’estiu del 2023, el directiu, exultant pel triomf, exhibeix la seva eufòria impúdicament: a la llotja on el càrrec imposa un comportament i no actituds simiesques i a la gespa quan acosta, amb les dues mans, grosses i invasives, el cap de la jugadora al seu per etzibar-li, amb la indelicadesa d’un cop de coça, un petó que de superficial no en té res. Els senyors Netol s’ho continuen mirant complaguts perquè tot i no entendre-ho, tants escarafalls per un beset, no se’ls ha castigat al racó de pensar sinó amb una multa que és quincalla.