Rosa Fabregat, esperit del Renaixement

Obríem l’any acomiadant Rosa Fabregat, farmacèutica de formació i de professió i escriptora per vocació. I poeta. Si fos lícita la llicència de qualificar-nos segons els referents, bé podríem dir que Rosa Fabregat seria un esperit del Renaixement, on art i ciència convivien en ella en perfecte equilibri; i és que, en la seva vida, s’hi emmirallava tanta ciència i tant d’art com en la seva literatura. Pionera en temes com els que tracta a Embrió humà ultracongelat núm. F-77 i La Capellana ens diuen que raó i sentiment, en just equilibri, és el binomi que amara tot un conjunt d’obra que obliga a ser llegida atenent una raó sentimental i un cor racional. I des d’aquest principi és que l’autora ens presenta un món, el seu, que també és el nostre quan no és el de la seva privacitat, que és, d’entrada, un estrany, entenent-lo com un tot d’elements que cal anar descobrint fins que sigui possible la intimitat. “La poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències”, deia Rilke. I aquestes experiències, les que Rosa Fabregat transforma en art poètica, no li són, en el seu cas, una visita de tant en tant, sinó una convivència contínua. Primer, doncs, el coneixement, per poder definir; i després les sensacions i les emocions, per poder qualificar. Com deia el filòsof i fent-se seva aquesta filosofia, per a Rosa Fabregat la “recerca de la veritat esdevé la respiració mateixa de l’ésser lliure”. És llavors quan cal que ens preguntem com es trasllada aquesta seva recerca empírica al llenguatge de les emocions, perquè això és l’art a través del llenguatge de l’alfabet: doncs assimilant-la, és a dir, fent-la desaparèixer sota la seva representació.

En tot el conjunt d’obra de Rosa Fabregat, s’hi entrecreuen múltiples influències pròpies d’una dona d’una enorme avidesa intel·lectual, la força de la personalitat de la qual les fon totes en un cant de singular i de fascinadora bellesa. Per això és que la riquesa d’aquest corpus literari, plena d’inquietud, té una forta ressonància entre creadors de generacions posteriors, per la qual cosa, a més a més del seu valor intrínsec, constitueix un ferment d’extraordinària eficàcia. Tant en vers com en prosa. La poesia, però, mana, i no sempre es deixa escriure. Demana d’un estat d’ànim determinat; en canvi en la prosa mana l’autora encara que hagi d’escriure cada dia. Però tant en la novel·la com en la poesia, Rosa Fabregat és sempre en la seva obra. I és que “Rosa Fabregat és poesia”, diu Albert Turull a Cauen instants; i per aquest “ésser poesia” és que ella és sempre i cada dia en la seva obra: hi és en el tic i en el signe; en la voluptuositat i en la ferida de Roses de sang i de Rèquiem per a una poeta; hi és en la cal·ligrafia i en l’obsessió; i hi és en la biografia i en el mirall. Diria que és seqüela obstinada de la seva corada.

Des dels inicis dels anys cinquanta que s’estrena amb Estelles, que és llavors quan decideix d’experimentar les seves vivències a través del llenguatge per tal de fer-les literàries, fins als seus darrers poemaris, aquestes sèries de versos han esdevingut índex cert de recòndites pulsions artístiques més enllà dels mots, de metàfores i d’objectes més o menys amòrfics d’aparença figurativa, i de ritmes pensats des del mot més sorollós fins al soroll més tènue. De símptomes discrets. I el joc de les ombres. Tots els seus versos, amb els seus ritmes i les seves rimes, quan les necessiten, es basteixen des d’un llenguatge poètic que a Rosa Fabregat li és propi, i que li sabem seu: tan delicat com segur i contundent. Harmònic. Tots els seus poemes no són cap al·legat en contra de res. Són, això sí, coneixement i experimentació de llenguatges que ens descobreixen una realitat en cicle tancat. Hi brillen referents que la contemporaneïtat ens posa a l’abast i que, contextualitzats, esdevenen art a través del llenguatge de l’alfabet, alhora que resolen el bell aforisme de Goethe: cada bri fa la seva ombra.

Donarà a l’estampa Rèquiem per a una poeta, un poema llarg, dividit en tres parts, en memòria de Maria Mercè Marçal, i en un més que merescut reconeixement a la persona i a tot el seu conjunt d’obra. Un rèquiem que pren com a referent els de Rilke. És un buit-ple davant la veu poètica de Marçal, en un vocatiu que entonaran generacions a venir. I és que Rosa Fabregat, en tot aquest seu conjunt d’obra, experimenta qualsevol tema poèticament. En el pròleg de Cauen instants, Turull hi escriu la pregunta clau per endinsar-se en l’estudi de tota aquesta poètica: “Què hi ha, doncs, que no sigui susceptible d’esdevenir poesia?” Llegim Fabregat. Que no caigui en l’oblit.