Bàrbars, amargades i ‘ñordos’

Per als que estan convençuts que la gent no sap votar; que troben que les dones són unes pesadetes; que es dolen perquè ja no queden catalans purs; que creuen que els polítics que hi han posat hores, presó i exili ho han fet per la pagueta; que pensen que tots els opinadors tenen el cul llogat; que no toleren que vagis de progre i alhora t’agradi viure bé; que qualifiquen de traïdoria qualsevol pacte amb els dels 155; que es dediquen a assenyalar ñordos i botiflers. Per a tots ells: no en som prou. No es tracta de ser pocs i bons. Es tracta de construir un país on la gent vulgui viure, treballar i empènyer. D’incorporar nous votants en un futur referèndum, de sumar nous parlants a la nostra llengua. I no ho aconseguirem si continuem etiquetant, menystenint i insultant a les xarxes socials i als espais de participació dels diaris. Perquè la llibertat d’expressió no és llibertat per insultar. Hi ha –o hi hauria d’haver– límits: el respecte pels drets humans i la dignitat de les persones. Farem un mal negoci si ens dediquem a excloure en comptes d’afegir. Les persones s’identifiquen voluntàriament amb la nació i són les que la fan possible. L’autèntica idea d’unitat en la defensa del país és que tothom hi vulgui ser, no que partits independentistes diferents es presentin a les eleccions en una mateixa papereta. L’opinió defensada amb violència anul·la el debat i només te la compren els teus. És, doncs, bastant inútil.

A més dels ‘ñordos’, hi ha un altre col·lectiu diana: les dones. Que si són unes amargades, unes aprofitades o unes escalfabraguetes que no paren de queixar-se. I penso que faríem bé d’escoltar-les. Ves que algun dia, no gaire llunyà, el català deixi de parlar-se perquè deixin de néixer criatures amb possibilitats de parlar-lo. Hauríem d’intentar entendre què està passant, per molta mandra que els faci a alguns. Sé el que costa pujar la família sense renunciar a la carrera professional (i tenint la sort de comptar amb un home compromès i uns pares que han exercit d’avis, que no tothom ho té). És un sacrifici al qual moltes dones joves d’avui no estan disposades. No mentre ho han de fer en un espai on els homes no fan renúncies –quantes explicacions ha de donar l’alcalde de Girona per voler conciliar–, mentre el temps dedicat a les cures continua repartit de forma tan desigual.

Amb pocs dies de diferència he sentit com una actriu extraordinària que està triomfant als seixanta recordava que quan es va quedar embarassada li van dir que se li havia acabat la carrera. He vist en una peça del TN com les científiques que lideren recerques poden posar en perill el finançament i l’esforç de tot l’equip per la baixa de maternitat. He llegit Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal, un relat magníficament documentat sobre la història d’amor entre la Rodoreda i l’Obiols. Em va cridar l’atenció que, en arribar al castell de Roissy i organitzar la intendència, van decidir que les dones es farien càrrec de la roba dels homes. Total, que allà estaven un grup d’intel·lectuals escrivint i mantenint el llegat de la Generalitat republicana, però a elles, a més a més, els tocava rentar calçotets i sargir mitjons. Avui, gairebé un segle després, m’imagino la Rodoreda dient-los “que us moqui la iaia”. Perquè la situació ha evolucionat, sí, però les cures continuen sent responsabilitat clara de les dones arreu del món. Per això dic que les hauríem d’escoltar quan ens parlen de la seva situació i les seves circumstàncies. Si no és per justícia social, que sigui per egoisme nacional. Som un país petit, i si no hi neixen criatures ens anirem marcint. Si volem sobreviure haurem d’acollir i integrar amb dignitat els infants que venen de fora. Els fills d’aquells que alguns titllen de bàrbars, violadors i sobresubvencionats. Ves que tampoc en puguem prescindir tan fàcilment, que ens fem falta els uns als altres.

Puc entendre que a alguns els irriti la superioritat moral de les esquerres, que defensin que no es pot acollir tothom que vingui de fora sense filtres i sense posar en perill l’estat del benestar, que se sentin descol·locats i agredits perquè les dones han decidit no callar. Entenc la diferència entre adversaris polítics i enemics polítics, amb qui no es pot pactar perquè neguen la democràcia i la pluralitat. Ara bé, si optem per les empentes en places públiques o digitals, anirem pel pedregar. No defenso la censura. Sí, la intel·ligència col·lectiva.