Dona? Persona!

La tra­jectòria vital de la dona, com a tal, al si de la huma­ni­tat ha estat d’una molt lenta evo­lució. Cer­ta­ment la dona no pot defu­gir el seu paper de pro­cre­a­dora, perquè és la jus­ti­fi­cació de la seva pròpia natu­ra­lesa i cons­ti­tució. Infan­tar és, fins a la data actual, una facul­tat pròpia. Al llarg dels segles aquesta ha estat també la seva funció pri­mor­dial, sumada a la criança. Tenir a càrrec seu la repro­ducció humana, i sovint a costa de la pròpia vida, fins fa molt pocs anys. Tot això ha can­viat ara, perquè els avenços científics, mèdics i soci­als fan que això en bas­tants països del món no sigui així. Però cer­ta­ment d’això encara fa pocs anys! Molt pocs! La meva gene­ració ha vis­cut sota el fran­quisme el lema ale­many Kin­der, Küche, Kirche (nens, cuina, església), copiat pel fran­quisme i apli­cat amb devoció per la seva Secció Feme­nina, que lla­vors domi­nava l’àmbit públic femení. I així ens van trac­tar com a menors d’edat, sot­me­tent-nos a l’auto­ri­tat del pare o del marit, i majo­ritària­ment inca­pa­ci­ta­des per par­ti­ci­par en d’altres àmbits que no fos­sin aquests. Les dones que tre­ba­lla­ven en àmbits sub­si­di­a­ris d’obrers o de ser­veis eren sot­me­ses també a l’auto­ri­tat i con­trol mas­cu­lins.

Sens dubte les soci­e­tats diguem-ne occi­den­tals han modi­fi­cat aquests cri­te­ris, però en res­ten molts roma­nents. Sense anar més enllà, això afecta avui de manera encara massa rei­te­rada la remu­ne­ració del seu tre­ball i la seva cor­recta valo­ració i cate­go­ria. Així també com pel que fa a l’assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats o càrrecs d’alt nivell, on es fa pre­sent massa sovint allò que en diem “sos­tre de vidre” de la dona, perquè pot­ser és invi­si­ble, però cer­ta­ment exis­teix. És a dir, tot i que el tre­ball de la dona ha pas­sat a la cate­go­ria de tre­ball remu­ne­rat, molt després què això es produís en l’àmbit mas­culí, el nos­tre esta­tus dins del món labo­ral i empre­sa­rial no és equi­ta­tiu en relació amb el mas­culí. Amb aquest cri­teri i en defensa de l’equi­tat home-dona en el món pro­fes­si­o­nal i labo­ral, actua des de fa uns quant anys la Comissió de Dones i Igual­tat de l’Asso­ci­ació Inter­col·legial de Col·legis Pro­fes­si­o­nals de Cata­lu­nya. Comissió que ha edi­tat un Decàleg per l’equi­tat de gènere en favor de la imple­men­tació de cri­te­ris més jus­tos i equi­ta­tius dins l’àmbit pro­fes­si­o­nal.

Pel que fa a d’altres soci­e­tats arreu del món, és evi­dent i del tot rebut­ja­ble la sub­ju­gació de la dona a l’home, i pot­ser no som prou cons­ci­ents de la subreptícia mani­pu­lació i uti­lit­zació de la dona, en algu­nes cul­tu­res, per tal d’incre­men­tar la seva demo­gra­fia, com a eina de pene­tració i/o domi­nació d’unes cul­tu­res sobre d’altres. En deter­mi­nats ter­ri­to­ris això és d’una ide­o­lo­gia fla­grant i dramàtica; és el cas de l’Afga­nis­tan, on la invi­si­bi­lit­zació de la dona és un crim con­tra la huma­ni­tat. Però sense ser tan evi­dent, hi ha cer­ta­ment altres reli­gi­ons, més pro­pe­res, com la musul­mana, que sub­ju­guen soci­al­ment la dona, majo­ritària­ment, sot­me­tent-la a aquest paper repro­duc­tor i cui­da­dor en exclu­siva. Un paper que va en detri­ment de la dona com a per­sona i que ori­gina un dese­qui­li­bri demogràfic en deter­mi­nats països amb con­seqüències sovint dramàtiques pels pro­ces­sos de migració. Per no par­lar d’altres casos de violència o bèl·lics avui evi­dents, com són Israel i Pales­tina. Al llarg de la història, el cato­li­cisme també va actuar així. Amb tot, les guer­res de religió, lla­vors, eren més aviat d’ide­o­lo­gia que de religió, el cris­ti­a­nisme ha recu­pe­rat bona part de l’ide­ari huma­nista que és la seva prin­ci­pal base i jus­ti­fi­cació, però no pas arreu, queda molt per fer.

Tor­nant a l’inici: Dona? Per­sona! Per tal d’endreçar aquest món “...tan divers!... tan extens!... tan tem­po­ral”, tal com ens deia Joan Mara­gall al seu poema Cant espi­ri­tual, ens cal mirar la per­sona que hi ha en cada ésser humà. No ens calen tan­tes eti­que­tes clas­si­fi­cant-nos, ni rebut­jar ningú, ni con­si­de­rar que ésser dife­rents és un mal, ni que uns estem per damunt o per sota dels altres. Vàrem fer una Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans l’any 1948, que l’any 1976 es va con­ver­tir en llei inter­na­ci­o­nal. Ho hem obli­dat? És obvi que aquests drets humans ens empa­ren i ens defi­nei­xen com a per­so­nes, cada ésser humà és una per­sona única i irre­pe­ti­ble amb els matei­xos drets i deu­res que qual­se­vol altra, ja siguis home o dona, i supera també totes les dis­qui­si­ci­ons de sexe o de gènere. El dia 8 de març és el Dia Inter­na­ci­o­nal de les Dones i és un dia que sim­bo­litza la lluita de la dona per ser con­si­de­rada per­sona en pari­tat amb l’home, a tots els efec­tes. Superant tots els con­di­ci­o­nants que limi­ten la seva pro­jecció a qual­se­vol àmbit de la soci­e­tat i apor­tant tot allò que la seva espe­ci­fi­ci­tat en tant que dona, que evi­dent­ment hi és, no sigui en detri­ment de la seva cate­go­ria de per­sona. Som per­so­nes!