La vida és, per sort, anar fent

Un amic em comenta que té la necessitat de reunir-se amb uns clients i que, davant la manca d’oficina pròpia, ha pensat llogar una sala de reunions perquè troba també que una cafeteria amb tot el seu bullici no és potser el millor escenari per caure simpàtic i, sobretot, per mirar de tancar un contracte i guanyar uns calerons. Se li acut trucar a una d’aquestes empreses que lloga, per hores, sales que s’adapten com l’anell al dit a allò que cada persona està buscant. Només vol el que vindria a ser una habitació amb una taula, quatre cadires i una bona connexió a internet. Amb aquest fi, truca al primer candidat que troba i ja d’entrada li indiquen que la comunicació és més senzilla i eficaç si la fan per mail –desconec en quin moment s’ha tornat complicada l’entesa a través d’una conversa per telèfon–. El primer missatge que rep el meu amic li indica que el més òptim que pot fer és contactar amb la meeting scientist per tancar la reserva de sala –desconec des de quan es necessita ser científica per anotar una reserva d’hores en una aplicació–. Confio que tot no quedi en el simple postureig i que a ella almenys li paguin el salari mínim for her services. Del que no dubto és que els aires de modernitat que ens volen colar per tot arreu serveixen com a mínim per cobrar-nos el triple per un servei que gestionat amb un mètode tradicional i amb una agenda de paper seria mínimament assequible. Mentre el meu amic rumia si contracta aquests serveis o busca un pla B, decideix entrar en una cafeteria a veure si la inspiració el du a una opció més econòmica. En demanar el cafè, la cambrera li pregunta si vol un flat white. Per sort, a mesura que ens fem grans, anem prenent distància amb les coses. O com deia Josep Pla: “La vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure, que consisteix a anar fent.”