La visibilitat de l’invisible

Fa alguns dies vaig assis­tir als lliu­ra­ments d’uns pre­mis amb els quals es pretén reconèixer la vàlua i la importància d’un sec­tor de la cul­tura musi­cal del país que no acos­tuma a sovin­te­jar en els titu­lars dels mit­jans ni figura entre les pre­ferències de l’opinió pública. Arri­bat aquest punt un ja no sap si aquest escàs interès és per un feno­men de causa-con­seqüència –com que els mit­jans no en par­len ni la difo­nen, difícil­ment hi haurà un públic interes­sat– o la desa­tenció s’ha ins­tau­rat per un canvi de tendència en favor de la quan­ti­tat, la ren­di­bi­li­tat i la vul­ga­ri­tat i en con­tra de la sin­gu­la­ri­tat, l’ori­gi­na­li­tat i l’excel·lència.

Pre­ci­sa­ment amb la volun­tat que aquests guar­dons no res­tes­sin igno­rats, com així succeïa quan s’ator­ga­ven de manera con­junta en una única cerimònia d’igual a igual amb altres pro­pos­tes més mains­tream, el Grup Ender­rock va deter­mi­nar la segre­gació a l’hora d’assig­nar un dia propi per a les sono­ri­tats de clàssica, jazz i públic fami­liar. L’acte, a plena llum del dia i en horari labo­ra­ble, va ser aco­llit per les auto­ri­tats públi­ques giro­ni­nes i es va cele­brar en el magnífic cen­tre cul­tu­ral La Mercè. La cober­tura mediàtica va ser més aviat d’ofici que no pas de veri­ta­ble incidència, amb la qual cosa l’acte va tenir més de ritual endogàmic que no pas de catarsi col·lec­tiva. De fet, sepa­rar-los de la resta els ha pri­vat d’una con­vivència en clau d’igual­tat com cor­res­pon a la natu­ra­lesa pròpia del fet musi­cal. Això sí, haurà permès d’alleu­ge­rir l’esca­leta dels fla­mants pre­mis que just demà ator­garà la mateixa publi­cació a l’Audi­tori de Girona. I així els mit­jans que ho gra­vin i ho retrans­me­tin –Tele­visió de Cata­lu­nya inclosa– no hau­ran d’edi­tar les imat­ges per treure aquells talls amb els quals s’ennu­e­guen.

No obs­tant això, reco­nec al Grup Ender­rock la feina que ha fet durant més de trenta anys en l’atenció i la difusió de totes les músiques del país. Soc prou cons­ci­ent que alhora que són trans­mis­sors també són vícti­mes col·late­rals d’aquesta deriva. I en aquesta ocasió la rèplica la dona­ven ells matei­xos con­ce­dint el premi de la crítica en la cate­go­ria de disc reve­lació de jazz a la con­tra­bai­xista i can­tant Carla Gonzàlez Fer­rer per una obra que és tota una decla­ració de prin­ci­pis: La visi­bi­li­tat de l’invi­si­ble.