I què en fem, de Mazón?

“Caurà Mazón?” o “Quan ho farà i com?”. Aques­tes podrien ser dues de les pre­gun­tes, més o menys retòriques, que un es podria for­mu­lar sobre la sort que pot espe­rar el pre­si­dent valencià, amb l’afe­gitó que una d’aques­tes, la segona, només és plau­si­ble si la res­posta a la pri­mera és un sí. I, mal­grat tot, està per veure que això sigui així. Per posar-nos en ante­ce­dents, i abans que dilluns deixés anar una frase que podia sonar a crítica cap a l’encara cap del Con­sell, el 18 de novem­bre de l’any pas­sat Núñez Feijóo ja mar­cava el ter­reny sobre quina era l’estratègia del PP per tapo­nar aquesta crisi, llançant un avís a nave­gants: “No hi ha marge per a més errors.” És a dir, els popu­lars apos­ta­ven per fiar-ho tot a una recons­trucció futura exem­plar, en mans d’un mili­tar, perquè el temps fos aquell aliat cir­cums­tan­cial que ajudés a difu­mi­nar una gestió tan cala­mi­tosa en les hores ante­ri­ors i poste­ri­ors a la tragèdia. Però vet aquí que, com tants altres cops abans, ha estat un jutge, en aquest cas una jut­gessa de Catar­roja, l’encar­re­gada d’aixa­far la gui­tarra al PP per, a través de la seva inves­ti­gació, pro­vo­car que es torni a par­lar de l’últim que els popu­lars volen: de les con­tra­dic­ci­ons rei­te­ra­des que Mazón ha expres­sat sobre els seus actes, o més ben dit no actes, durant aquell fatídic 29 d’octu­bre.

Així doncs, el dar­rer gir de guió que pugui fer aquesta història pot­ser no està ni en mans de Feijóo o de qui sigui que mani a Génova, sinó d’aquesta jut­gessa i la seva capa­ci­tat, o saga­ci­tat, per des­ta­par el que és el gran forat negre en el ja de per si fràgil argu­men­tari de defensa del pre­si­dent valencià: saber què feia exac­ta­ment, i amb qui, en totes aque­lles hores bui­des de supo­sat dinar a El Ven­torro. Perquè el dia que par­lin cam­brers o tot­hom que tin­gui res a expli­car d’aquest epi­sodi i això esclati, el polze es girarà cap avall per a Mazón. Enda­vant, doncs, senyo­ria. L’última espe­rança és vostè.