Experts a fer-la ben grossa

En aquest món hi ha persones que tenen una extraordinària habilitat per ficar-se de peus a la galleda. Em refereixo als que no tenen voluntat de danyar l’altre, els que no actuen de mala fe, sinó que simplement, quan es tractar de cagar-la, sempre són a l’hora indicada al lloc oportú. Una frase curta, un comentari inesperat, una riallada a destemps... no necessiten un decorat de pel·lícula ni un guió surrealista per fer-la ben grossa. Sovint la caguen per despistats, de vegades per mala sort. Però sempre són els mateixos. Juguen a la lliga dels malastrucs, i amb el pas del temps poden aspirar, a tot estirar, a millorar el seu art. Però tinguin clar que no ho corregiran perquè ho porten incorporat de sèrie. Ho sé de bona tinta perquè aquesta estranya capacitat per vessar-la m’ha acompanyat al llarg de la meva vida. Un exemple: no feia gaire temps que vivia a Barcelona i amb els veïns d’aquell bloc havia creuat aquelles quatre paraules que formen part del diccionari d’expressions a les quals podem recórrer quan tenim poc a compartir: quin fred que fa avui, aquesta calor no hi ha qui la suporti i un “vens de comprar?”, quan és obvi que sí perquè arrossega un carretó ple d’aliments. Un matí em vaig trobar la veïna de la porta del costat i vaig veure que caminava amb alguna que altra dificultat. Context ideal per iniciar un diàleg, vaig pensar. “Què t’ha passat? T’has fet un esquinç?”, li vaig preguntar amb el to més amable que em va sortir. “No dona, jo sóc coixa”, va ser la resposta. Al llarg de la vida he buscat cursos on t’ensenyin a reaccionar després d’espifiar-la. No he tingut èxit. Ni el sentit de l’humor ens salva en aquestes situacions, les quals, per reblar el clau, són les que més perduren en la memòria col·lectiva. L’únic avantatge és que se t’enganxa gent per la vida perquè saben que tu la faràs bona abans no ho puguin fer ells.