Catalanòfobs d’esquerres

És pos­si­ble que 50 anys siguin pocs en ter­mes d’evo­lució humana o pot­ser és que Pla tenia raó i el que més s’assem­bla a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol d’esquer­res. Fa mig segle Adolfo Suárez creia que no era “seriós” pen­sar que es pugui ense­nyar en catalàla química nuclear del bat­xi­lle­rat i avui Ione Belarra o Irene Mon­tero –diri­gents de Podem– cre­uen que la Gene­ra­li­tat no pot exer­cir com­petències en immi­gració. Pel que es veu, con­si­de­ren que dei­xar la decisió sobre regu­la­rit­za­ci­ons, per­mi­sos de residència i tre­ball o expe­di­ents d’expulsió en mans d’un govern català (ara mateix d’esquer­res) és necessària­ment pit­jor que dei­xar-la en mans del govern espa­nyol, governi qui governi, fins i tot Vox. No ha pas­sat només mig segle, sinó quasi un de sen­cer, des que una altra ment pre­sump­ta­ment oberta i pro­gres­sista, Manuel Azaña, s’agra­dava defen­sant el dret d’auto­de­ter­mi­nació de cata­lans i bas­cos, fins que la careta va aca­bar caient: “Si esas gen­tes (cata­lans i bas­cos) van a des­cu­ar­ti­zar a España, pre­fi­ero a Franco.” Tam­poc hem nas­cut ahir com per no saber del cert que el cen­tra­lisme a Espa­nya és trans­ver­sal. Com la cata­la­nofòbia. O com la post­ve­ri­tat, aquesta per­versió trum­pista del segle XXI, que en rea­li­tat és la men­tida política de tota la vida i que les elits pode­mi­tes prac­ti­quen ale­gre­ment en el moment en què afir­men que cedir la com­petència d’immi­gració a Cata­lu­nya és “obrir la porta al racisme” (en parau­les d’Irene Mon­tero), quan la rea­li­tat con­tras­tada és que els par­tits xenòfobs ocu­pen el 8,8% del Par­la­ment de Cata­lu­nya i el 9,4% del Congrés espa­nyol. O quan afir­men que “el PSOE ha pac­tat amb Junts donar-los com­petències d’immi­gració” (Belarra), quan qui rep i exer­cirà les com­petències és el govern català, que no és de Junts. O quan expli­quen que “Junts és un par­tit antiim­mi­gració”, quan en rea­li­tat Junts diu que “sense immi­gració no hi ha progrés” i que l’objec­tiu és tan obvi com la inte­gració efec­tiva de la immi­gració a la rea­li­tat social i lingüística de Cata­lu­nya. O que donin per fet que Cata­lu­nya dic­tarà la política d’immi­gració, quan la rea­li­tat és –i ho saben– que ges­ti­o­narà les eines, no pas la política, que ve dic­tada per la llei d’estran­ge­ria espa­nyola.