Quan tot s’ensorra

Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí són dos dels municipis que formen la Conca d’Òdena, al sud d’Igualada i separats pel riu Anoia de la capital de la comarca. Tenen una mida similar, la d’un poble gran o una ciutat petita. Jesús Miguel Schummi Juárez –alcalde de Montbui– i Noemí Trucharte –alcaldessa de Vilanova del Camí– governen avui i també ho feien fa cinc anys, quan van quedar aïllats de tot el país per un brot de coronavirus a l’hospital d’Igualada que va escapar de tot control. Tots dos recorden la incertesa d’aquella tarda del 12 de març, que va acabar amb els 70.000 habitants d’Igualada, Montbui, Òdena i Vilanova confinats. Una incertesa que també tenien tots els veïns, que van buscar respostes en els alcaldes.

L’alcalde de Montbui recorda: “Alguns veïns em trucaven plorant, perquè els ajudés a entrar veïns que eren fora o perquè aconseguís que poguessin entrar a l’hospital per acompanyar els seus familiars, que morien sols.” Schummi Juárez recorda que “hi havia molta pressió”: “Em trucava la gent explicant-me que s’havia mort el seu pare, la seva àvia...”

Així, en pocs dies la incertesa inicial es converteix en mort. Un insuportable degoteig de morts que castiga la Conca d’Òdena. Durant aquella primavera negra, es passa d’una mitjana de dues defuncions diàries a més d’una desena. Cada dia. Noemí Trucharte recorda: “El pitjor de tot van ser les morts de tantes i tantes persones conegudes, i la gestió de les emocions, les teves i les dels veïns.” I unes xifres que obligaven a la gestió municipal més crua, com una ampliació d’urgència del cementiri municipal. També a Vilanova del Camí van tenir una dura experiència a la residència de gent gran Amavir, on van morir 54 residents entre març i juliol del 2020.

Mentre han de gestionar una ciutat tancada dins d’una pandèmia global, en Schummi i la Noemí han d’afrontar els seus propis problemes L’alcaldessa de Vilanova va perdre les dues àvies 10 dies després del confinament: “Personalment, va ser molt dur, perquè, en 24 hores, vaig perdre les meves dues àvies i no vaig poder ni anar a casa dels meus pares a abraçar-los.” Sense poder fer el dol, Trucharte recorda: “Em vaig haver de fer forta i continuar endavant.” Per a l’alcalde de Montbui, però, la gestió de la pandèmia el va “ajudar”, perquè “estava mort en vida”. Juárez havia perdut el seu cunyat en un accident unes setmanes abans del confinament i, per això, la situació excepcional el va “fer despertar i recuperar per a la vida normal”.

I enmig de tot plegat, encara hi havia algun motiu per somriure. L’alcaldessa vilanovina explica com una veïna la va trucar i li va passar el seu fill: “Un nen d’uns 5 o 6 anys que em va explicar amoïnat que li havia caigut una dent i em va demanar si li podia donar permís al ratolí Pérez perquè pogués entrar a Vilanova.” L’alcaldessa el va tranquil·litzar: “Li vaig dir que potser els regals els portaria més endavant, perquè les botigues estaven tancades, però que vindria a buscar la seva dent.”