Massa anys lligats

La faula ens conta la història d’un circ que, quan arribava a una població i establia els seus campaments, d’un carruatge en sortia un elefant petit que els amos lligaven a una estaca perquè no s’escapés. La corda no era gaire llarga, però podia fer unes petites passes. De tant en tant, intentava guanyar espais tibant de la corda però, com que no cedia, desistia. Així va anar passar un temps i l’elefant, ja adult i amb força suficient d’escapolir-se de l’estaca que el lligava, ho va donar per impossible i va desistir. S’hi havia adaptat i mai més ho va intentar.

Sovint penso que aquesta paràbola explica perfectament la nostra psicologia com a poble. Massa anys lligat a aquella estaca, que algunes vegades va somniar i cantar que tombava, però en el fons teníem introduït en el nostre subconscient que per més estrebades que féssim l’estaca no ens deixaria alliberar-nos. Massa anys lligats.

Una evidència que ens ensenya la paràbola és aquesta visió generalitzada de molts que semblen independentistes irreductibles i no tenen cap estratègia, fora del caixa o faixa per assolir la independència. Hauran observat que ara és molt corrent criticar sense més ni més el que despectivament se’n diuen portes giratòries. I de la mateixa manera que aquell corrent que durant la campanya electoral defensava ostensiblement l’abstenció, ara es critica qualsevol assumpció de càrrecs acusant-los ni més ni menys d’aprofitats de les portes giratòries.

Deixeu-me dir que, avui, dels predicadors de l’abstencionisme ja no se’n canta ni gall ni gallina. Com era d’esperar, han passat a la més absoluta irrellevància, després, això sí, d’haver fet un mal terrible a l’independentisme. De vegades penso que si l’espanyolisme hagués volgut fer una jugada mestra, aquesta hauria estat la millor: al Parlament de Catalunya l’independentisme ja no hi té majoria, i en el govern hi ha un partit promotor del 155. Aquest és tot el seu gran èxit.

Ara, quan un independentista assumeix un càrrec, es desfermen els puritans de les essències perdudes criticant-ho i utilitzen l’expressió “portes giratòries” amb un deix d’acusació, quan la nostra estratègia hauria de ser ocupar espais de decisió. Quan el novembre del 2024 es va proposar a Miquel Calçada com a conseller de RTVE a proposta de Junts, els de sempre ho van interpretar com un error, sense reparar que es tracta d’una persona altament qualificada per a la feina que li encomanaven. És a dir: reuneix una gran experiència personal en els mitjans, una capacitat de gestió i una fidelitat a Catalunya. Un altre cas semblant ha estat el nomenament de Ramon Tremosa com a conseller d’Aena, l’empresa espanyola que gestiona els aeroports de l’Estat. Una altra persona molt qualificada i independentista.

Les crítiques als dos al·ludits no han estat per incapacitat. Segurament si repassessin els currículums de tots els consellers, en trobarien una majoria que justegen i sí que hi són per les portes giratòries i no pel seu bagatge professional. I la pregunta que ens hem de fer tots plegat és que, si aspirem a ser un país de veritat, no és hora que els espais de poder, tots els que ens sigui possible, siguin ocupats per gent altament preparada i compromesa amb Catalunya? És que de vegades no sentim vergonya quan escoltem o veiem intervencions de certs polítics amb càrrecs rellevants per la manca de preparació? És que encara no ens hem pogut desempallegar del “mori la cultura”? Si volem triomfar, Catalunya necessita que les persones més preparades assumeixin tots els càrrecs de rellevància possibles, i fa massa anys que persones mediocres assumeixen rols i càrrecs distingits per designació del seu protector.