Que difícil és dir adeu

Que difícil és dir adeu. Sabem que la vida va d’això, de gent que arriba i de gent que marxa i de gent que no esta­ves espe­rant però et sac­seja de dalt a baix, i mal­grat que ho sabem i que tenim prou marge per pre­pa­rar-nos, que difícils són els comi­ats. No és gens sen­zill mar­xar, i menys encara quan un el que real­ment desitja és enca­de­nar-se als dies com­par­tits i que­dar-s’hi a viure. Allu­nyar-te de qui t’ha dei­xat empremta és una bona putada, no cal donar-li més vol­tes. Posar distància amb aquells que t’han fet feliç és el més simi­lar que hi ha que t’extir­pin un petit tros de tu. De vega­des, quan dei­xem cer­tes per­so­nes enrere perquè una experiència o un pro­jecte deter­mi­nat arri­ben a la fi, el món es torna una mica més gris. Però mal­grat que ningú sap què ens pro­por­ci­o­narà el destí, ens queda l’espe­rança d’anar-nos retro­bant amb aquells que van donar sen­tit a una part dels nos­tres dies. Perquè la vida con­sis­teix en això, a anar obrint i tan­cant fines­tres i anar ven­ti­lant les nos­tres estan­ces, i també a per­me­tre que entrin aires nous, però de vega­des l’espai és tan con­for­ta­ble que només vol­dries fer la foto fixa i roman­dre per sem­pre en aquell sofà i davant d’aque­lla llar de foc que tanta cali­desa t’ha apor­tat. I és anar acu­mu­lant mar­ques invi­si­bles als ulls dels altres de les experiències vis­cu­des, dis­tin­tius que són peren­nes, que ningú ja no podrà esbor­rar, com aquells records d’infan­tesa que es man­te­nen intac­tes i que no per­den niti­desa ni amb el pas del temps. Dir adeu a les que durant un temps han estat les teves per­so­nes favo­ri­tes no és agra­da­ble. Tant de bo existís el manual del bon comiat, o del comiat que no dol, o del pim-pam-pum i passa que t’he vist. Però sabem que els adeus sen­zills estan fets per als que tenen un cor de ferro. Com sabem també que vin­dran altres al dar­rere, però que ja mai més serà el mateix.