De míssils i botons

Un dia d’aquests, mirant el telenotícies i sentint les últimes declaracions de Donald Trump, amenaçadores, incendiàries, plenes d’odi, el meu fill em va dir, compungit, “tinc por”. És un d’aquells moments que com a mare no són fàcils d’afrontar. Perquè quan són molt petits és senzill explicar amb tot el convenciment que és seguríssim que no hi ha cap monstre sota el llit, que els llops no viuen a les ciutats i que els zombis no existeixen, però quan les angoixes són del tot raonables, què pots dir? Dissimular una mica la pròpia angúnia per no fer més grossa la seva i expressar esperança: sí que fa una mica de por, però esperem que tot vagi bé… I confiar que quedin una mica més tranquils, perquè el principal malson de les mares és el patiment dels fills.

Quan jo era petita la tensió de la Guerra Freda era molt present a les notícies. Ara se’m fa difícil recordar què era exactament allò que m’atemoria, però recordo míssils, botons vermells, la guerra de les galàxies que no era la de George Lucas, aquells soviètics dolents de pel·lícules i aquells americans que tampoc no ens queien bé, com en Reagan amb el seu cabell engominat i posat de cowboy prepotent, l’OTAN que sí que no, i aquella sensació de no entendre res però de sentir-me amenaçada per una nova guerra mundial que qualsevol dia podia esclatar a casa nostra (m’ho imaginava així: cauria un míssil just al nostre barri, tan pacífic, tan aliè a totes aquelles històries que vèiem per la tele).

Aquella tensió era a tot arreu: a les pel·lícules d’en James Bond i d’espies en general, a les cançons de La Trinca, de l’Sting, de Clash, de David Bowie. Recordo les explicacions dels meus pares per calmar el meu neguit, que ara trobo una mica rocambolesques però que em van servir prou. Vivíem en una amenaça de guerra constant, que al final vam normalitzar i en algun moment es va anar fonent en nous ordres mundials que encara no podíem valorar però que almenys no semblava que ho podien fer esclatar tot en un segon.

No és pas que els anys que han passat des de llavors hagin estat pacífics (recordem els Balcans, recordem el Golf, recordem l’Afganistan, recordem moltes coses), però aquell ambient de tensió permanent que s’allargava any rere any sí que va desaparèixer, excepte, potser, els moments més àlgids de violència gihadista. I ara, amb aquest personatge esperpèntic que ocupa la presidència dels Estats Units, ens ha tornat l’ai al cor. La seva retòrica agressiva, plena d’odi, la seva absoluta manca d’escrúpols i la seva actitud xulesca ens fa sentir una inseguretat profunda. Veiem com pronuncia “World war three” i aquest sol fet ens esgarrifa: seria capaç d’anar tan lluny? I com ens hem de prendre que els seus col·laboradors de confiança facin la salutació nazi (sense reacció del president d’Israel, per cert)? I quan diu “Fight fight fight”, exactament contra què està animant a lluitar? Tot en aquest home és alhora ridícul i molt inquietant; llegeixo que aquest comportament és propi d’una personalitat narcisista, característic de persones que es creuen superiors, que reclamen adoració, no accepten cap mena de crítica i els falta empatia. Els narcisistes actuen com si fossin els amos del món, cosa que en el cas del president dels Estats Units no està gaire lluny de ser veritat, i això vol dir que se li ha donat un poder enorme a algú que no pensa en ningú més que en si mateix i en el que creu que és inqüestionable.

Hi ha experts que afirmen que tot aquest to violent i aquests gestos que ens glacen la sang no són més que teatre fet per escandalitzar i espantar enemics i adversaris. Fan això simplement perquè poden. Perquè un poder tan enorme els dona la possibilitat de trinxar tot el que considerem consensos mundials, o almenys de les societats que se suposa que es basen en la democràcia i els drets humans. No ens enganyem: el govern dels Estats Units mai no ha destacat pel seu altruisme en política internacional; la novetat és que ara se n’amaga menys que mai, i això ens resulta molt inquietant. El president i la seva colla no s’esforcen el més mínim per fer veure que fan el bé (sigui el que sigui això), se senten perfectament còmodes actuant com els abusadors de la classe. Trump no té cap problema a aparèixer als nostres ulls com el dolent de la pel·lícula, dur, cruel i orgullós. Només esperem que en lloc d’acariciar el gat no estigui acariciant de nou el maleït botó vermell.