El passat que mai no passa

A París han suspès el trànsit de la cèlebre Estació del Nord, la més transitada d’Europa, per la descoberta d’una bomba intacta de la Segona Guerra Mundial, per tant, amb possibilitat d’explotar. La notícia deu haver sobtat una part dels ciutadans, sobretot aquells més joves que ja no han tingut contacte amb cap supervivent o testimoni directe de la guerra. Però precisament aquesta és la virtut de la troballa; ens recorda que el passat és present, que encara algú podria ser víctima d’una bomba llançada durant un conflicte del qual només té una referència vaga. És una forma molt contundent de recordar d’una banda el deure de la memòria i de l’altra la relació directa entre el nostre present i el nostre passat. Per tant, també del nostre futur. Una bomba de fa 80 anys que paralitza momentàniament una estació del segle XXI en una de les ciutats tecnològicament més capdavanteres d’Europa ens ensenya que el passat no mor mai per més que el vulguem enterrar o oblidar sota mil capes de xarxes socials i intel·ligència artificial. I que lluny de ser una anècdota per fer el be-real o la selfie del dia és l’avís de les llargues conseqüències de les decisions que pren una generació. Ara imaginem-nos quin seria d’aquí a 80 anys l’equivalent a aquesta bomba capaç de recordar als joves que naixeran d’aquí a 65 anys quines van ser les nostres decisions que els marcaran la vida. Per bé i per mal.