A plena llum

En conec uns quants que ahir es fregaven les mans. Són aquells que esperen veure aixecar-se a l’horitzó una onada independentista/sobiranista que rigui’s vostè del tsunami d’Indonèsia davant l’enèsima mostra del desastre continuat en els serveis que presta l’administració de l’Estat (espanyol) a Catalunya.

La tesi és senzilla: com que l’Estat (espanyol) se’ns en fot, doncs enviem l’Estat (espanyol) a pastar fang. Molt bé, no n’hi ha per menys i és per pensar-s’ho. Entre el juliol de l’any passat i aquest hem viscut el caos del Prat; el caos de Rodalies de Renfe i, ahir, el caos d’una apagada a la ciutat de Barcelona que va durar 8 hores i va afectar 350.000 persones.

Una apagada la primera responsabilitat de la qual és de Red Eléctrica Española (REE), empresa que gestiona la xarxa amb un accionista de referència: la Sociedad Española de Participaciones Industriales (SEPI), amb el 20% de l’accionariat i dependent del ministeri del senyor Solbes. Una altra empresa amb participació estatal que ens deixa tirats. Per tant, potser sí que al final la via directa cap a la independència serà l’avaria continuada.

Però resulta que, mentre no arriba, la independència, no sabem si, d’aquí a un any, haurem de fer un altre article sumant-hi un altre caos al Prat, un altre hivern negre de trens bloquejats i una apagada com cal: és a dir, de tarda-nit, que són de pel·lícula. Perquè, s’imaginen que l’incendi d’ahir a la subestació elèctrica de Collblanc s’hagués produït a quarts de vuit del vespre?

I esclar, mentre no arriba, l’onada, vull dir la independència, em pregunto què fan els independentistes (ERC), què fan els sobiranistes/autonomistes (CiU) i els autonomistes/ federalistes (PSC) per frenar aquesta deriva que portem cap a un país de tercera regional i en posició de descens. Què fan quan es negocien uns pressupostos de l’Estat (inversions en infraestructures), quan s’ha de desplegar un Estatut (competències), quan s’ha de votar un president del govern aquí o allà (aliances)...