Trump, Putin i Europa

La maquinària política, mediàtica i propagandística de l’administració de Trump ha causat una sotragada global. Els primers 40 dies del seu segon mandat han canviat les regles del joc en molts àmbits de l’ordre internacional. És un president autoreferencial que actua com si fos l’amo del món. Un jutge federal li ha parat els peus en dictaminar a favor d’un membre acomiadat d’una agència humanitària advertint-lo del mal que podria fer al país si continua comportant-se com si fos un rei.

Sembla que no tingui aturador. Signa dotzenes d’ordres executives exhibint una lletra gruixuda pensant que immediatament s’executaran les seves instruccions. I no és així. Té una majoria electoral inqüestionable, controla les dues cambres del Congrés, ha fet un discurs de l’estat de la unió triomfalista fent la impressió que el món sencer passa per la retòrica ritual escenificada gairebé cada dia a la Sala Oval de la Casa Blanca. Ho té tot de cara, excepte els jutges i l’aparell mediàtic crític. L’ús constant i abusiu de les xarxes socials fa molt soroll i pot crear opinió en els seus votants i marcar tendències, però les accions polítiques no podran anar en contra de la Constitució i les institucions que es desprenen de la carta magna.

El revulsiu Trump ha deixat sense recursos la Ucraïna de Zelenski que durant tres anys ha desafiat la potència militar de Putin. La humiliació televisada globalment al president ucraïnès ha mostrat un personatge que pensa que els diners, la força i la intimidació poden conduir al seu favor les relacions internacionals.

Per aconseguir un altO el foc a Ucraïna no n’hi ha prou amb amenaces a Zelenski exigint-li que li doni els minerals tan necessaris per a la fabricació de les noves tecnologies, les famoses terres rares. Trump ha imposat condicions lleonines per escanyar militarment Ucraïna, però la guerra continua i els russos segueixen estancats a les quatre províncies del Donbass.

En un dels SEUS cops inesperats, Trump ha advertit: “Estic considerant seriosament la possibilitat d’aplicar sancions bancàries i aranzels a gran escala a Rússia fins que s’arribi a un acord definitiu de pau. Rússia i Ucraïna han de seure en una taula negociadora ara mateix, abans que sigui massa tard.” Tanca el missatge amb un “Gràcies. President Donald J. Trump”. Fins ara no s’ha adonat que Putin és l’agressor i Zelenski l’agredit?

El setmanari francès ‘Le Point’, liberal i centrista, exhibia en la portada d’aquesta setmana un president Trump amb el títol “L’home de Moscou” i un subtítol que deia “Putin i Trump, l’aliança de depredadors”. L’expresident François Hollande afirmava en una entrevista a The Economist que “mentre el poble americà continua encara essent amic nostre, l’administració de Trump ja no és la nostra aliada”. El president Macron, el primer ministre Starmer i el futur canceller Merz s’han posat a treballar seriosament per construir una defensa pròpia europea, al marge del Washington de Trump si és que finalment el vincle atlàntic queda trencat o molt malmès. El Washington trumpista ha aconseguit que les ferides causades pel Brexit s’hagin mig recosit i avui el Regne Unit s’ha integrat per la via de la defensa a la causa europea. Ningú vol trencar amb els Estats Units, però tampoc s’accepta que una potència comercial, econòmica, política i cultural com la Unió Europea sigui menystinguda pels capricis d’un president que actua com si fos un rei a qui la resta de les democràcies li deguéssim vassallatge.

Les previsions són inútils perquè el futur està ple d’imprevistos. El fet és que Putin ha envaït un país sobirà, porta tres anys de guerra sense assolir els seus objectius, ha dessagnat una societat ferida pel conflicte i no té un exèrcit suficient per conquerir en poques setmanes una Ucraïna també dessagnada però resistent. Raphaël Glucksmann, candidat socialista a les últimes eleccions franceses, pensa que Rússia necessita la guerra perquè el règim de Putin descansa sobre la idea d’una conflictivitat permanent amb Europa. No voler defensar-nos en aquest moment tan greu és acceptar una futura submissió.

Trump és l’home més poderós del món. Però ja no és l’únic. La Xina és una competència militar, econòmica i científica. Podria ser un soci preferent d’Europa. En comptes de mantenir i augmentar les aliances amb el món global, Trump vol governar amb la força dels diners, els negocis i les amenaces. No se’n sortirà perquè avui el món és massa complex perquè una persona sola pugui marcar les tendències.