Al final de la pel·lícula Blade Runner, el replicant Roy Batty (Rutger Hauer) pronuncia un monòleg davant de Rick Deckard (Harrison Ford) amb la famosa frase: “He vist coses que vosaltres no us creuríeu mai de la vida.” M’he aplicat la frase davant els canvis de fons que s’estan detectant al món arran de tres episodis encadenats: la covid, la invasió d’Ucraïna i el retorn d’un Trump desencadenat. Europa ha descobert que l’amenaça un projecte de la tecnoligarquia global contrària a l’economia de mercat i a la democràcia; i un estira-i-arronsa, farcit de xocs i acords, entre les autocràcies de Trump, Putin i Xi Jiping per repartir-se el món, des de l’Àrtic a l’Àfrica, passant per les terres rares d’Ucraïna. En ambdues tendències, l’Europa democràtica i social fa nosa i és a la diana. La sotragada és tan gran que ha trinxat les posicions polítiques i ideològiques plantejades en l’eix esquerra-dreta clàssic i en el marc mental de la geopolítica pròpia de la guerra freda.

Les inèrcies, però, continuen dominant en molts dels discursos que estan fent estranys companys de llit. Ningú podria creure que veuria en la mateixa posició antiucraïnesa algun diputat republicà i l’esquerra podemita; membres destacats de l’entorn juntaire i del Consell de la República, de l’independentisme no surrender, i els Patriotes de Vox i Aliança Catalana, que per la via de Trump i seguint les petjades de Le Pen, AdF i Orbán estan comprant tots els arguments de Putin. Una esquerra molt antiamericana que ara es troba amb Trump defensant Rússia i liquidant de facto l’OTAN. Una esquerra contrària al lliure mercat com Musk. Uns independentistes que encara fabulen amb les seves oportunitats pel caos europeu, com Rússia que voldria tenir governs titelles, sense sobirania, arreu. Uns ultradretans molts obsessionats amb la immigració, donant suport a la Rússia que ha provocat les més massives onades de refugiats i emigrants, amb la guerra d’Ucraïna, amb el suport a Al Assad a Síria i amb el control actual dels fluxos subsaharians pel suport militar a Níger, Burkina Fasso i Mali. Patriotes donant suport als qui volen convertir totes les nacions europees en les seves colònies.

Potser tampoc creuríeu que els socialistes puguin defensar verbalment Ucraïna, però no hi volen enviar tropes ni apujar formalment el pressupost militar, abanderant un fals pacifisme. Un pacifisme interessat, seguint la tradició borbònica i franquista en la primera i segona guerres mundials, en què la suposada neutralitat va preservar l’estructura oligàrquica espanyola que hagués rebentat en cas de participació bèl·lica. En la pràctica, el pressupost de defensa espanyol per sota del 2% del total es camufla en molts ministeris fins a acostar-se al 4%. Tampoc creuríeu que un govern oficialment propalestí hagi regalat el Sàhara Occidental al Marroc, infringint les resolucions de l’ONU. Un Marroc, amb relacions normalitzades amb Israel, que acaba de concedir a l’empresa israeliana NewMed l’exploració de gas en una zona marítima del Sàhara de la qual s’ha apropiat, mentre Espanya continua assumint la responsabilitat dels salvament al mar en la mateixa zona. Un PSOE donant continuïtat al lobby marroquí, des del ministre del Movimiento Solís que va facilitar la Marxa Verda, fins a les amistats alauites de Pedro Sánchez, les de Zapatero, passant pels xalets de vacances a Tànger de Felipe González i José Bono.

També veiem coses com qui està fent bandera electoral de la lluita contra la ultradreta, com Sánchez, és qui ha espiat amb Pegasus, ha infiltrat policies a organitzacions democràtiques, no desactiva la llei Mordassa, no traspassa Via Laietana perquè sigui un espai de memòria de la tortura. I així deixen tots els aparells de l’Estat profund a punt perquè quan arribi la dreta postfranquista, a la qual diu que s’oposa, encara els pugui utilitzar millor. Estem veient coses com que la legítima voluntat de tenir una immigració regulada i no excessiva enarborada per Puigdemont es faci compatible amb la defensa aferrissada del seu grup del model econòmic desenvolupista de turisme de massa als Pirineus amb els Jocs i a la costa amb Hard Rock, que comporta la importació de treballadors poc arrelats i precaris. Un autèntic xoc per a la cohesió nacional i social. Així que hauríem d’estar feliços si som capaços de veure aquestes coses perquè voldria dir que no som cecs davant dels canvis i les contradiccions que generen.