Calen dimissions en la crisi dels trens

Convé atu­rar-se i refle­xi­o­nar sobre el fet que una de les notícies d’ahir fos que la xarxa de trens va viure un dia de certa nor­ma­li­tat. El tràngol fer­ro­vi­ari que pateix Cata­lu­nya ha superat l’estadi de des­ga­vell de gestió per esde­ve­nir una autèntica crisi política, i a una crisi de natu­ra­lesa política se li planta cara assu­mint res­pon­sa­bi­li­tats i pre­nent mesu­res per superar-la. Ha arri­bat el moment d’exi­gir dimis­si­ons i relleus, tants com toquin, per posar fi a imat­ges deni­grants i ver­go­nyo­ses com les que s’han vist en l’última set­mana. Dimis­si­ons que han d’arri­bar de la part espa­nyola, perquè si algú sem­bla haver pres consciència de les seves res­pon­sa­bi­li­tats en el ser­vei públic és la Gene­ra­li­tat, i això que encara no ha rebut el traspàs de Roda­lies. En canvi, el silenci d’Adif i de Renfe és feri­dor, igual com el del minis­tre Óscar Puente, tan ave­sat a la piu­lada ràpida en altres cir­cumstàncies i des­a­pa­re­gut en aquest afer. Però tot i no tenir-ne la gestió del ser­vei, tot i que per les dècades de desin­versió i falta de man­te­ni­ment hi han inter­vin­gut governs de tots colors, ha arri­bat el moment que el PSC aixe­qui la veu i reclami del govern del mateix color polític que hi ha a Madrid un pla de con­tingència per al men­tres­tant i una acce­le­ració de la inversió per recu­pe­rar el temps per­dut.

El traspàs no arre­glarà res si no arriba ben dotat i amb inver­si­ons en marxa. Com que els retards acu­mu­lats en tres dècades són tants, de tanta mag­ni­tud i amb tant abast ter­ri­to­rial que no es poden rever­tir en un o dos anys –la coin­cidència d’obres faria col·lap­sar la xarxa–, s’imposa la gestió de la catàstrofe. L’abor­datge s’ha de fer sobre la base d’una oferta subs­ti­tu­tiva i satis­factòria de trans­port per car­re­tera i a una tra­mesa d’infor­mació sufi­ci­ent, pre­cisa i en temps real –si no s’ha fet fins ara ha estat per desídia i aban­do­na­ment de l’usu­ari– que exer­ceixi com a cura pal·lia­tiva de mínims men­tre es fa cau i net en trens, esta­ci­ons, vies i catenàries. Aquesta infor­mació no es pot limi­tar a les incidències diàries. És deure impe­ra­tiu dels ges­tors dei­xar de maqui­llar una crisi que ja no es pot ama­gar i dir la veri­tat, una veri­tat que inclo­gui per quants anys n’hi ha de supor­tar aquesta misèria.