Gràcies, Genís Sinca

És tan bo el mural que Roc Black­block va pin­tar a l’embo­ca­dura del car­rer de la Muga, apro­fi­tant un mur pan­ta­lla que fa de con­tra­fort al pen­dent quan la mun­ta­nya de Montjuïc s’aboca sobre la Zona Franca, que per un moment hi ha la temp­tació de can­viar l’objec­tiu d’aquest arti­cle i dedi­car-lo al Paco Can­del immor­ta­lit­zat a la paret i no al que es retrata en els lli­bres.

Però Can­del ha estat fona­men­tal­ment lite­ra­tura, lli­bres, i el que per­toca és enten­dre’l en la seva com­ple­xi­tat, que també vol dir una enve­ja­ble sim­pli­ci­tat vital, però sobre­tot amb la seva potència, a través d’un tre­ball biogràfic com el que acaba de publi­car amb Coma­ne­gra algú que comença a ser un mes­tre en aquesta dis­ci­plina d’expli­car la vida dels altres, Genís Sinca.

El títol del lli­bre, Can­del, així, només Can­del, ja situa el per­so­natge en la seva justa mesura: la d’un ciu­tadà tan dis­cret com enorme, algú que va voler ser sem­pre ell i només ell, a la seva manera, amb natu­ra­li­tat, sense arti­fi­cis ni impos­tu­res. En tot cas, aquesta apa­rent sim­pli­ci­tat la posa en con­text el subtítol del volum que acla­reix amb aquesta frase el per­fil de la per­so­na­li­tat retra­tada per Genís Sinca: Vida de Paco Can­del, la màquina d’escriure.

Una màquina d’escriure són totes les parau­les del món fetes rea­li­tat, la con­creció en un paper de la com­bi­nació ina­bas­ta­ble de pen­sa­ments que poden arri­bar a córrer per una ment inqui­eta, incon­for­mista. Una màquina d’escriure és el que millor defi­neix Can­del, tant en la seva ves­sant d’home escri­vent com en la seva intenció d’home influ­ent, d’home que pensa el que escriu i escriu perquè els altres pen­sin.

Amb la con­creció del con­cepte que es pro­posa a la por­tada del lli­bre n’hi ha prou, doncs, per tenir clar que Sinca ha estat capaç de cap­tar a la per­fecció l’essència del per­so­natge que va trac­tar en llar­gues con­ver­ses per escriure aquest lli­bre. I aquesta és una altra vir­tut de la bio­gra­fia pro­po­sada, perquè es tracta d’una història viva i no pas d’una natura morta. D’aquesta manera és entre entra­nya­ble i deli­rant entrar en la relació entre el peri­o­dista més polits del país –en tots els sen­tits i totes les deri­va­des del terme– i un home que en el ves­tir és “una com­bi­nació de coin­cidències impos­si­bles”, en parau­les del mateix Sinca. La presència del gat Romu­aldo i el peri­quito Raül hi fan la resta.

I el lec­tor esdevé pri­vi­le­giat espec­ta­dor del diàleg que van esta­blir aquests dos per­so­natge, apa­rent­ment antagònics, en un pis de la Zona Franca, o en un bar del mateix barri, ter­ri­tori i pàtria insu­bor­na­ble de Can­del. I amb la cita que encapçala la història, la que diu que “l’home acaba esti­mant la terra on viu [...] si aquesta terra no és hos­til; i és aquesta gene­ro­si­tat la que, al cap­da­vall, el venç i se’l fa seu”, n’hi hau­ria prou per conèixer la gran­desa del per­so­natge i la seva cab­dal apor­tació a la cons­trucció d’una comu­ni­tat inclu­siva, sense frac­tu­res, sense odis.

Ara Can­del és mort i per això és obli­gat anar fins al final de lli­bre i cele­brar el seu mes­tratge encara vigent. Efec­ti­va­ment, Can­del com el gran exor­cista dels temps moderns sac­se­jats per ora­cles que bra­men des del fons de la cova mis­sat­ges apo­calíptics sobre els nous cata­lans . Per això cal estar agraïts al lli­bre que ha escrit Genís Sinca, al lli­bre i a les parau­les que fan reviure l’home pin­tat a la paret del car­rer de la Muga.