Tribuna
Material sensible
Als anys vuitanta, un nombrós grup d’infants i joves gaudíem d’uns dies de colònies en un indret idíl·lic per les Guilleries, a no gaires quilòmetres de Sant Hilari Sacalm. Les cases de colònies encara no havien de patir amb tota la normativa que haurien d’entomar els anys posteriors. Els monitors i monitores, amb la deguda formació i voluntat, destinaven uns dies de les seves vacances a l’educació en el lleure dels més joves. L’entorn ens resultava immillorable: muntanya, boscos, rieres, camps i camins que semblaven no acabar mai. En aquestes condicions s’havia realitzat, abans de l’esclat de l’era digital, un anomenat taller de fotografia. Amb la recopilació d’elements del nostre medi privilegiat: falgueres, ortigues, flors o fulles com les de castanyer i cirerer, s’obtenia una composició que, amb l’acurat procés de revelatge, reproduiríem a manera de fotografia. Era un procés molt delicat que tenia lloc en una sala fosca amb tot el material sensible necessari: plaques, cubetes, paper fotogràfic i els líquids. Teníem molta cura de respectar les quantitats i els temps i anàvem amb molt de compte amb l’efecte de la llum en el material sensible. Els infants tractàvem el material amb la delicadesa necessària i, a la vegada, fins i tot sense saber-ho, érem tractats com a material sensible pels monitors.
Som al 2025 i, lluny de l’entorn privilegiat d’unes colònies d’estiu, plana sovint el dubte de si allà on es tracten infants i joves, més enllà dels drets de la infància, hi ha sempre consciència que s’està tractant material sensible al qual afecta no només la llum. Immersos en la societat de la immediatesa, la sobreabundància de coneixement sense filtres de cap tipus, la tecnologia, l’elogi de l’èxit fàcil i el materialisme sense sentit, encara cal ser conscients de la responsabilitat afegida de tractar amb material sensible. Resulta difícil de creure que podem aconseguir la humanitat que volem només emmirallant-nos en les nostres capacitats. Fins i tot podem dubtar de la nostra eficàcia en la transmissió de valors. N’hi ha prou a transmetre valors com el treball, el sacrifici o l’esforç? Segons com s’orientin, no poden esdevenir contravalors? Treballar per aconseguir uns objectius que afavoreixen unes persones però en perjudiquen d’altres, sacrificar-se per un mateix i pels propers immediats, esforçar-se en el creixement, l’aprenentatge i el progrés personals sense considerar els altres? Cal considerar les persones com un tot, no com una parcialitat, i fer atenció emocional, física, racional i espiritual.
En un taller de fotografia es fa ús del material sensible per aconseguir revelar la imatge captada. En alguna religió, com el cristianisme, revelar és un terme essencial. Déu no és el personatge desconegut i terrible que contempla tot el que ha creat des de la llunyania. Déu és algú que es revela, que dona a conèixer la seva veritat, als homes i les dones, en el seu fill Jesús.
El papa Francesc, en la seva encíclica La llum de la fe, ens diu que Jesús és l’expert en les coses de Déu. Perquè els homes i les dones necessitem algú que sigui fiable i ens expliqui Déu, i aquest no és altre que Jesús. El P. Pius-Ramon Tragan, monjo de Montserrat, i Marinella Perroni, en l’estudi sobre sant Joan, “A Déu, ningú no l’ha vist mai” (Jn 1,18). Una guia per a l’evangeli de Joan, especifiquen que, efectivament, a Déu ningú no l’ha vist mai, ni el podrà veure. No obstant això, amb l’evangeli de Joan, se’l pot trobar, perquè el Fill, Jesús, és qui l’ha revelat, qui ha donat a conèixer la seva veritat. Xavier Melloni, jesuïta, va publicar el 2020 una obra sobre la vida de sant Ignasi, Èxode i èxtasi en Ignasi de Loiola. Una aproximació a la seva autobiografia. Melloni parteix de la necessitat de referències arquetípiques en què es puguin veure vives i amb sentit les virtuts en les quals creiem i que, a la vegada, ens donen vida. Amb sant Ignasi com a referència, ens fem conscients que només al final de les nostres vides, no mentre fem el recorregut, se’ns revelarà el sentit del caos en el qual ens pensem viure. El papa Francesc, Pius-Ramon Tragan, Marinella Perroni i Xavier Melloni són quatre personalitats que apropen la gent al Déu que es revela. Són quatre maneres, estils o vies diferents que plantegen la necessitat de desvetllar sensibilitats. Tots quatre dins de la proposta cristiana per descobrir en la humanitat una vida amb sentit. Amb uns homes i unes dones que, malgrat no ser infal·libles, sabem que el que ens hi juguem és, ni més ni menys, que la nostra pròpia convivència i existència.
