Entra dins de la lògica de la perspectiva històrica que la gent del Gran Teatre del Liceu siguin de mena poruga, conservadora. Un edifici que ha estat destruït dues vegades per l’afany devorador del foc i que ha conegut el terror i la mort en la seva platea per l’esclat d’una bomba llançada des dels pisos superiors, té la seva lògica que sigui dirigit per una gent que du gravat amb ferro roent el concepte de la seguretat.

En el gran teatre que és una ciutat com Barcelona, la gent del carrer també en té, de por. És una constant de tots els que hi dormen perquè no tenen sostre explicar que es passa por dormint al ras. Hi ha atacs, robatoris i fins i tot hi ha hagut morts. En aquesta lògica és del tot comprensible que, quan s’acosta la nit, aquells que viuen al carrer busquin el recer d’un espai porticat i, si s’escau, la companyia d’altres desarrelats que els ajudin a guanyar en seguretat.

Aquesta imatge es veu a diari als porxos de Fontserè, on els cartrons i la gent dormint-hi a sobre contrasten amb els clients dels hotels i altres establiments que hi ha en aquesta galeria porticada a tocar del parc de la Ciutadella. Hi ha més aglomeracions nocturnes de sensesostre, com l’accés a l’aparcament de la plaça de Catalunya, i, abans que es celebrés el congrés de mòbils, hi havia una comunitat important instal·lada a la terminal de l’aeroport.

El Palau Moja, que ocupa la finca que fa xamfrà amb la Rambla i el carrer de la Portaferrissa, és un altre indret que ofereix una mínima protecció i aixopluc als sensesostre. Una imatge habitual, a primera hora del matí, és veure passar per aquest punt del popular passeig de Barcelona els serveis de neteja amb la mànega d’aigua fent net per deixar el lloc com si ningú hi hagués dormit. A l’altre costat de la Rambla, i un centenar de metres més avall del Moja, hi ha un altre espai porticat, l’entrada del Gran Teatre del Liceu, que va ser habitacle nocturn dels sensesostre fins al maig del 2022, quan s’hi van col·locar unes reixes de l’escultor Jaume Plensa. Uns ho van veure com una obra d’art i altres, com un acte de menysteniment i insolidaritat dels que ho tenen tot cap als que no tenen res.

Va passar que en el temps de pandèmia, quan al carrer només hi havia la por, es va fer més evident que mai la presència dels sensesostre, aquells que no tenien un lloc on anar i confinar-s’hi. Al carrer només hi havia sensesostre i mai s’ha demanat almoina com aquells dies, perquè persona que passava, persona que era requerida per a una ajuda, i mai com aleshores l’entrada en desús del Liceu va esdevenir un refugi.

I la pandèmia que havia vingut per canviar el món i per fer que tothom fos millor perquè el confinament havia donat temps per pensar i repensar les coses, va fer que, en el cas del Liceu, la millora vingués en forma de reixa per foragitar els sensesostre. Per emmascarar la decisió es va dir que l’espai havia estat escenari d’actes criminals, com una violació, i que per això es tancava.

Ara que toca fer balanç del que va suposar la pandèmia i quedar-se a casa, no seria sobrer reflexionar sobre el motiu profund que ha portat a respondre amb noves reixes, noves limitacions, noves pors, el que semblava que havia de ser un viatge a la llibertat i a la fraternitat, com ho és el bell cant d’una dolça ària.