Hem de dir més “no ho sé”

Hem cai­gut en el parany de creure’ns que sabem una mica de tot, o millor dit, que d’allò que no en tenim ni idea és millor fer-nos l’orni, dei­xar anar qual­se­vol ani­ma­lada, i fer veure que estem al dia de tot el que suc­ce­eix al món. Abans ficar la pota fins a l’engo­nal, que no adme­tre que ni de bon tros sabem la res­posta. És així com hem arri­bat a un moment en què tots som experts en tot perquè hem vist un vídeo de pro­cedència dub­tosa que par­lava sobre aquell tema, o perquè uns amics que tenen un cosí que a la vegada té una tieta que viu a Mon­te­vi­deo ens han dit que la culpa de tot la té el comu­nisme o el soci­a­lisme, o pot­ser una mica de cadas­cun d’aquests. Ara deu ser pecat capi­tal res­pon­dre amb un “no ho sé” davant una pre­gunta que ens deixa des­col·locats, o davant un debat en què millor ficar culle­rada que callar i apren­dre dels que en saben, tot i que alguns ja han des­ple­gat tal art a sem­blar experts que fins i tot ens la colen per davant, per dar­rere i per allà on volen. Pen­sem que hem de saber de tot quan real­ment no tenim ni idea de res, si mesu­rem tot el que es pot arri­bar a saber. Se’ns fa una mun­ta­nya escol­tar aquells dels quals veri­ta­ble­ment podem apren­dre alguna cosa. Com a mos­tra, només s’ha d’estar atent a qual­se­vol tertúlia en un mitjà de comu­ni­cació per obser­var la des­fi­lada de peri­o­dis­tes que mai dece­ben, els quals sem­blen haver obli­dat que la funció que tenen no és tant enten­dre de qual­se­vol tema, que és abso­lu­ta­ment impos­si­ble, com saber fer les pre­gun­tes opor­tu­nes a les per­so­nes més apro­pi­a­des. I és així com la ignorància sem­bla tenir més valor que la humi­li­tat intel·lec­tual. Encara més, si pen­sem que sabem de tot, pot­ser menys­preem els conei­xe­ments de qui real­ment ens pot alliçonar. Adme­tre limi­ta­ci­ons ens fa humans i, sobre­tot, ens obre por­tes a no dei­xar mai d’apren­dre.