El porró d’en Garcia-Arbós

“El porró va caure de l’escam­bell i encara ningú no sap per què”, diu Sal­va­dor Gar­cia-Arbós al lli­bre que acaba de publi­car i que reco­mano viva­ment. Aquest home és una deu caba­losa de docu­men­tació, un porró carlí. Ha escrit una Història galàctica del porró que és tan rigo­rosa i amena com les seves con­ferències. Aprens i t’hi diver­tei­xes. Gar­cia-Arbós ha aga­fat la torxa de Néstor Luján, Xavier Domingo o Vázquez Mon­talbán, pres­ti­gi­o­sos crítics gas­tronòmics. Ens adver­teix que no ha escrit “ni un trac­tat ni tan sols un manual, sinó un mani­fest”. Doncs bé, on s’ha de sig­nar? El porró! Vidriós i, per tant, d’aspecte fràgil i de no em bellu­guis gaire, és un objecte com­pacte, resis­tent i sofert. De ven­tre goli­ar­desc, s’assenta amb auto­ri­tat i equi­li­bri damunt la taula però esdevé gràcil i lleu­ger quan et mira des de dalt. En repòs, té una presència rotunda. Rajant, té un caient lineal i uni­forme. Dosi­fica, amo­ro­seix el caràcter, excita les geni­ves... El seu tran­si­tar per la taula és un per­ma­nent pas­sar de mà a mà i a totes s’aco­moda. És el ban­de­rer de l’esti­lisme xer­ri­caire! Mai no hau­ria d’haver pas­sat de moda! El cas és que, com diu Gar­cia-Arbós, tot­hom l’enyora i el rei­vin­dica, però ja ningú no el fa ser­vir a casa, a la taverna o al res­tau­rant. Pel lli­bre des­fi­len ciu­tats i indrets on s’hi ha fet pre­sent (València, Nàpols, Her­culà, Tolosa...) i per­so­nat­ges il·lus­tres de la cul­tura cata­lana que n’han par­lat (Jacme Roig, el baró de Maldà, Mossèn Cinto, Fages de Cli­ment, Pla, Coro­mi­nes, Casas­ses, Dalí, Picasso, i aquí ho deixo perquè no me n’hi caben més...). També d’altres cul­tu­res: Orwell, Blasco Ibáñez, Christo, Andi War­hol... En des­ta­ca­rem un que, per bé que no con­fir­mat, li per­met a l’autor fer la hipòtesi argu­men­tada més bri­llant: Jesu­crist. No t’ho expli­caré, lec­tor. Vol­dria que com­pres­sis aquest “mani­fest” que és alhora un panegíric de l’acces­sori més valuós del para­ment de taula i que no hau­ria de fal­tar en cap àpat català. És net, estal­via els vasos i “no deixa resi­dus, tot s’apro­fita i es guarda”. Per quina absurda afec­tació l’hem des­ter­rat? Quina mena d’auto­odi prac­ti­quem també amb els objec­tes nos­trats que tants foras­ters han elo­giat? “Beure a galet ens dife­ren­cia del bes­tiar”, con­clou Gar­cia-Arbós. Del bes­tiar i dels pro­vin­ci­ans que es pen­sen que són tan i tan cos­mo­po­li­tes.