Articles
Una certa audàcia, difícil i necessària
En defensa pròpia
El final de temporada del Barça ha estat un fiasco. Fa només unes setmanes els més prudents demanaven tranquil·litat perquè el club que presideix Joan Laporta encara era “viu” en les tres competicions: la Lliga, la Copa i la Champions. L’equip que entrena encara Frank Rijkaard ha anat tancant, una a una, les tres portes. I ho ha fet de mala manera, perquè ha comès el pitjor pecat: decebre els seguidors amb un joc derrotat de bestreta. Rijkaard sabia que s’hi jugava la continuïtat. Només que hagués guanyat un dels tres títols, la directiva s’hauria repensat la decisió de fer-lo fora. Però la realitat ha estat inclement. El vestidor del Barça fa molt de temps que és un desastre on no hi ha hagut manera d’imposar un mínim d’autoritat moral i esportiva. Frank Rijkaard és un bon entrenador. És absolutament injust negar-li el pa i la sal després de les temporades glorioses que ha donat al club, però no ha sabut traure el mal geni indispensable quan un equip humà mostra clars símptomes de degeneració i descomposició. Hauria d’haver estat ell qui hagués imposat a Laporta, la temporada passada, una porga que evités la caiguda que finalment ha estat imparable. Rijkaard no ho va fer. Tampoc el president s’hi va imposar i va reservar els seus rampells per a situacions anecdòtiques amb els seguidors o la premsa que encara han malmès més la seva imatge.
A Joan Laporta i Frank Rijkaard els ha faltat, senzillament, audàcia. El punt necessari de risc en el moment just. Ara, dit tot això, també els seguidors blaugrana haurien de fer l’examen de consciència que els correspon. ¿Què hauria passat si l’entrenador i el president haguessin decidit al final de la passada temporada expulsar del cistell la poma que s’havia podrit? Si Laporta i Rijkaard haguessin assumit la decisió de fer fora Ronaldinho, ¿haurien trobat el suport necessari de la massa culer? Només cal una mica d’imaginació per saber quina reacció haurien tinguts els milers de seguidors blaugrana si el jugador brasiler hagués anat a parar a un altre club i allà s’hagués recuperat mínimament i hagués fet les jugades i els gols que ha negat al Barça.
En aquest país l’audàcia és un pecat greu. En política i en qualsevol altra activitat. Catalunya és una nació sovint petita en què les grans decisions es paguen cares. Jordi Pujol, per exemple, en tenia plena consciència. L’expresident de la Generalitat mai s’arriscava més del que sabia que podria aguantar l’opinió pública. Va ser Jordi Pujol qui –arran del procés en què els polítics catalans han arriscat més durant la darrera dècada: la reforma de l’Estatut– va proclamar que els catalans “no hem agradat i no ens hem agradat”. Només calia una tercera afirmació. Tampoc els espanyols ens han agradat, però això ni ho va dir Pujol amb la claredat necessària ni ho ha dit ningú. La desconfiança dels dirigents polítics respecte als catalans és absoluta. Potser perquè els coneixen. Potser perquè ens coneixem. Aquest és el problema més greu que pateix el país. L’audàcia i el risc mesurats són de vegades necessaris. Però aquí, quan no obtenen un bon resultat, són castigats amb les pitjors penes.
Joan Laporta ha estat –i és– el millor president que ha tingut el Barça en molts anys. Potser ha estat –i és– el millor de la seva història. Però té molts pecats originals difícils d’assumir fins i tot per a els qui el voten: és atrevit, és arrogant, és vehement... És conscient de les seves virtuts, que molta gent converteix en defectes.
Conscient de les crítiques que anava rebent, conscient de l’enveja que l’ha situat sovint al punt de mira, conscient de la manca d’esperit del país, conscient de l’escassa força espiritual que ens castiga després de tantes derrotes i tant de col·laboracionisme sempre disculpat, va oblidar per què ha guanyat la presidència les dues vegades que hi ha optat. Laporta ha estat president després de dècades de conformisme, de possibilisme, de complaença, de mediocritat, precisament per ser com és. Per fer el que va dir que faria. Per actuar com va dir que actuaria.
Per això no s’entén, ni es pot justificar, la seva falta d’audàcia quan va acabar la temporada passada. És cert que, si hagués pres decisions valentes i s’hagués equivocat, no li ho hauria perdonat ningú. Però, com que no en va prendre cap i s’ha equivocat igualment, tampoc l’han perdonat ara. Què és pitjor? President Laporta, ha arribat el moment de l’audàcia. Una certa audàcia, almenys. Ja n’hem tingut prou, de prudència mal entesa. Desbocada. En esport i en política.
A Joan Laporta i Frank Rijkaard els ha faltat, senzillament, audàcia. El punt necessari de risc en el moment just. Ara, dit tot això, també els seguidors blaugrana haurien de fer l’examen de consciència que els correspon. ¿Què hauria passat si l’entrenador i el president haguessin decidit al final de la passada temporada expulsar del cistell la poma que s’havia podrit? Si Laporta i Rijkaard haguessin assumit la decisió de fer fora Ronaldinho, ¿haurien trobat el suport necessari de la massa culer? Només cal una mica d’imaginació per saber quina reacció haurien tinguts els milers de seguidors blaugrana si el jugador brasiler hagués anat a parar a un altre club i allà s’hagués recuperat mínimament i hagués fet les jugades i els gols que ha negat al Barça.
En aquest país l’audàcia és un pecat greu. En política i en qualsevol altra activitat. Catalunya és una nació sovint petita en què les grans decisions es paguen cares. Jordi Pujol, per exemple, en tenia plena consciència. L’expresident de la Generalitat mai s’arriscava més del que sabia que podria aguantar l’opinió pública. Va ser Jordi Pujol qui –arran del procés en què els polítics catalans han arriscat més durant la darrera dècada: la reforma de l’Estatut– va proclamar que els catalans “no hem agradat i no ens hem agradat”. Només calia una tercera afirmació. Tampoc els espanyols ens han agradat, però això ni ho va dir Pujol amb la claredat necessària ni ho ha dit ningú. La desconfiança dels dirigents polítics respecte als catalans és absoluta. Potser perquè els coneixen. Potser perquè ens coneixem. Aquest és el problema més greu que pateix el país. L’audàcia i el risc mesurats són de vegades necessaris. Però aquí, quan no obtenen un bon resultat, són castigats amb les pitjors penes.
Joan Laporta ha estat –i és– el millor president que ha tingut el Barça en molts anys. Potser ha estat –i és– el millor de la seva història. Però té molts pecats originals difícils d’assumir fins i tot per a els qui el voten: és atrevit, és arrogant, és vehement... És conscient de les seves virtuts, que molta gent converteix en defectes.
Conscient de les crítiques que anava rebent, conscient de l’enveja que l’ha situat sovint al punt de mira, conscient de la manca d’esperit del país, conscient de l’escassa força espiritual que ens castiga després de tantes derrotes i tant de col·laboracionisme sempre disculpat, va oblidar per què ha guanyat la presidència les dues vegades que hi ha optat. Laporta ha estat president després de dècades de conformisme, de possibilisme, de complaença, de mediocritat, precisament per ser com és. Per fer el que va dir que faria. Per actuar com va dir que actuaria.
Per això no s’entén, ni es pot justificar, la seva falta d’audàcia quan va acabar la temporada passada. És cert que, si hagués pres decisions valentes i s’hagués equivocat, no li ho hauria perdonat ningú. Però, com que no en va prendre cap i s’ha equivocat igualment, tampoc l’han perdonat ara. Què és pitjor? President Laporta, ha arribat el moment de l’audàcia. Una certa audàcia, almenys. Ja n’hem tingut prou, de prudència mal entesa. Desbocada. En esport i en política.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.