Catalunya és Carod?

La resposta a l’interrogant d’aquí dalt és òbvia: Catalunya és Catalunya i Carod és Carod i ell ho sap millor que ningú. Però hauria de moure a reflexió que a Espanya al president d’ERC se’l continuï odiant tant com el 2004, quan, després del viacrucis que ell solet va engegar a Perpinyà sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, els catalans el van redimir amb 650.000 vots a les generals. Algú pot assegurar que no ho tornarien a fer si el març que ve es presentés un altre cop?

Carod no és Catalunya, però fa de parallamps davant l’Espanya més visceral: qui vulgui cremar Catalunya ha de cremar un retrat de Carod; qui vulgui desfogar-se contra els catalans amb la boina de la intolerància rojigualda calada fins a les celles s’ha d’injectar en vena un Carod al Tengo una pregunta para usted. Canten les xifres, 4.491.000 espectadors, 710.000 aquí. I canta el rècord d’entrades ahir als diaris digitals. Carod no és Catalunya, i he escoltat i he llegit crítiques dures al to aspre i ultradefensiu que va gastar en la seva intervenció; hi ha qui hi veu una maniobra més per reforçar-se davant la conferència d’ERC de dissabte; i qui sosté que després de pactar amb Montilla mai més recuperarà el poc crèdit nacional que li quedava. Però no he escoltat ningú que digui que Carod no té raó.

Dilluns, 'El Periódico' publicava una enquesta segons la qual el 58,6% dels catalans voldrien ser consultats sobre la independència, en contra de la qual es posicionen un 43,9% i, a favor, un 33,9%. M’he entretingut a traduir en vots els percentatges segons el partit que diuen haver votat el 2006 els enquestats. Em surten 1.040.532 sís i 1.278.709 nos. I 327.822 que dubten. Hi ha independentistes a totes les cases. I l’independentisme es percep com una resposta, transversal, a un determinat estat de coses. Ni el problema és Carod ni Catalunya és un malalt imaginari per molt que algú (ens) ho vulgui fer creure.