La gran passió de Bach

Cada any, quan s’acosta la Set­mana Santa, tinc el cos­tum d’anar al Palau de la Música Cata­lana a escol­tar la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebas­tian Bach, gràcies al fet que els res­pon­sa­bles d’aquest audi­tori pro­gra­men aquesta obra cada tem­po­rada, cosa que els afi­ci­o­nats a la música antiga agraïm molt. A més a més, cada any és inter­pre­tada per una for­mació dife­rent, sem­pre amb una ele­vada qua­li­tat musi­cal. Sem­bla ser que aquest ora­tori es va estre­nar l’11 d’abril de 1727, dia de Diven­dres Sant, a l’església de Sant Tomàs de Leip­zig, Saxònia, un lloc en què Bach va tre­ba­llar durant gai­rebé tres dècades. Aquesta set­mana es com­pli­ran 298 anys de la seva estrena.

Mal­grat la fama actual del com­po­si­tor, en el seu moment va ser força des­co­ne­gut. Un dels seus fills, també músic, un cop que va anar a una entre­vista de feina va dir que el seu pare era “un com­po­si­tor de províncies”. Efec­ti­va­ment, Johann Sebas­tian Bach va ser un cre­a­dor musi­cal que va tre­ba­llar moltíssim i va dei­xar una obra extensa i vari­ada, però no va sor­tir mai del que avui dia és Ale­ma­nya, ni va viure en cap gran ciu­tat, ni va com­pon­dre cap òpera, gènere que en aquell temps donava fama i diners. A més a més, la seva música es va obli­dar quan va morir i no va començar a ser recu­pe­rada i reco­ne­guda fins al cap d’un segle, quan Felix Men­dels­sohn va rees­tre­nar alguna de les seves obres, entre les quals pre­ci­sa­ment la Passió segons sant Mateu. Hi ha una lle­genda que diu que va des­co­brir aquesta obra un dia que la seva ser­venta va anar a com­prar carn i la hi van embo­li­car amb la par­ti­tura de la passió de Bach. El cine­asta Pere Por­ta­be­lla recrea aquesta història a El silenci abans de Bach (2007), una pel·lícula que home­natja el músic ale­many amb altres esce­nes des­ta­ca­des com la d’un vagó de metro de Bar­ce­lona ple de vio­lon­cel·lis­tes.

Les obres de Bach són pròpies d’un gran mes­tre i tenen a la vegada ima­gi­nació, bellesa i estruc­tura. És alhora un escul­tor, un arqui­tecte i un engi­nyer del gènere musi­cal, i dins del seu extens reper­tori, la Passió segons sant Mateu segu­ra­ment és la seva obra més impor­tant, una de les obres cab­dals de la història de la música i un pilar de la cul­tura occi­den­tal. Escrita en ale­many, recrea el sofri­ment i la mort de Crist expli­cats a l’Evan­geli segons sant Mateu. Té la forma d’ora­tori, amb orques­tra, cor i solis­tes, amb un nar­ra­dor que és el mateix evan­ge­lista. La inter­pre­tació més memo­ra­ble que he vis­cut la vaig escol­tar al Palau, ja fa alguns anys, de la mà del direc­tor britànic Sir John Eliot Gar­di­ner. Va ser tan sublim que vam tenir la sen­sació que aque­lla nit vam tocar el cel amb les mans. En aca­bar el con­cert es va fer un silenci sepul­cral fins que el direc­tor no va abai­xar els braços i ales­ho­res vam començar a aplau­dir, com­mo­guts, emo­ci­o­nats, cla­vats a la butaca. Mai obli­daré l’esgar­ri­fança que vaig sen­tir quan el tenor Mark Pad­more va can­tar “Déu meu, per què m’has aban­do­nat?” Bach havia escrit aquesta obra mes­tra per ser inter­pre­tada en una nit màgica com aque­lla.

La música de Bach és avui dia tocada, can­tada, escol­tada i esti­mada per mili­ons de per­so­nes d’arreu del món. Bona part de la seva pro­ducció és música reli­gi­osa, però cal dir que és capaç de fer sen­tir l’espi­ri­tu­a­li­tat fins i tot als que som agnòstics. Un per­so­natge d’una novel·la de Hen­ning Mankell deia que era afor­tu­nat per haver nas­cut després de Bach. Aquest dime­cres tor­naré al Palau, un any més, a escol­tar la gran passió de Bach, obra que l’orga­nista Mont­ser­rat Tor­rent va qua­li­fi­car com “la bellesa de l’infi­nit”.