‘L’Europa è finita’

Fa algu­nes set­ma­nes vaig anar a Bar­ce­lona a sen­tir el Rèquiem de Mozart, que va ser inter­pre­tat magnífica­ment per Bach Colle­gium Japan, un con­junt japonès de pri­mer nivell. Cal dir que veure uns japo­ne­sos can­tant en llatí no deixa de sob­tar l’espec­ta­dor, i és un indi­ca­dor de la gran importància que ha tin­gut i encara té la cul­tura euro­pea arreu del món. D’altra banda, al nou i fla­mant Museu Louvre que hi ha a Abu Dhabi, la capi­tal dels Emi­rats Àrabs, hi ha hagut fa poc una expo­sició de pin­tura euro­pea. Van tenir expo­sats La mig­di­ada i L’habi­tació d’Arles de Van Gogh durant qua­tre mesos, en préstec del Museu d’Orsay. En un lloc on fa poc només hi havia beduïns han cons­truït una ciu­tat ultra­mo­derna dis­se­nyada per arqui­tec­tes euro­peus i amb refe­rents artístics també euro­peus.

Europa ha estat des del Renai­xe­ment fins al segle XIX el cen­tre polític, econòmic i cul­tu­ral del pla­neta. Amb les con­ques­tes transoceàniques el món es va europeïtzar i això va anar acom­pa­nyat d’una esplen­dor cul­tu­ral, econòmica i ideològica. Europa ha gene­rat des d’ales­ho­res fenòmens de trans­cendència mun­dial com la revo­lució científica, la il·lus­tració o la revo­lució indus­trial, i ha produït obres d’art cone­gu­des al món sen­cer. Però un cop aca­bada el que l’his­to­ri­a­dor Eric Hobs­bawm ano­menà “l’era de l’imperi”, fa uns cent anys, estem en declivi, i ara mateix mal­vi­vim de renda del nos­tre pas­sat. En un segle, Europa ha pas­sat del 20% al 6% de la població mun­dial i econòmica­ment estem anant enrere. Mario Draghi va publi­car el setem­bre de 2024 un informe que aler­tava de la “lenta ago­nia” d’Europa, indi­cant la neces­si­tat d’una nova política indus­trial i l’eli­mi­nació d’obs­ta­cles nor­ma­tius per recu­pe­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat.

A nivell de con­flic­tes inter­na­ci­o­nals, les tres guer­res més impor­tants del segle XX a Europa s’han resolt gràcies als Estats Units, que han hagut de venir a treure’ns les cas­ta­nyes del foc; va pas­sar amb les dues guer­res mun­di­als i també amb la guerra de Bòsnia, on després del fracàs estre­pitós dels polítics euro­peus, la pau es va fer en una base mili­tar nord-ame­ri­cana el novem­bre de 1995. Europa està en retrocés: la burocràcia ens enterra, els page­sos estan ofe­gats per les con­di­ci­ons que els exi­gei­xen per pro­duir, els resul­tats edu­ca­tius retro­ce­dei­xen perquè s’ha aban­do­nat la cul­tura de l’esforç i indus­tri­al­ment estem caient en picat. I per si això fos poc, el bloc occi­den­tal s’ha par­tit i els Estats Units ens han aban­do­nat. En aquesta situ­ació, algú creu que després dels fra­cas­sos diplomàtics que ha tin­gut durant el dar­rer segle, Europa serà capaç de resol­dre la guerra a Ucraïna? Algú es plan­teja si ens podem per­me­tre inver­tir en una guerra, per molt justa que sigui la causa, que Rússia ja ha gua­nyat i que bui­darà les nos­tres arques, quan tenim neces­si­tats urgents en infra­es­truc­tu­res, salut, edu­cació, pen­si­ons o habi­tatge?

Les deci­si­ons impor­tants al món es pre­nen avui dia a Amèrica i a Àsia, men­tre Europa és com una mar­quesa de l’antic règim que viu en el seu palau deca­dent, incons­ci­ent del fet que el món en que vivia ja no exis­teix, a punt d’inver­tir en una guerra que l’arruïnarà defi­ni­ti­va­ment. El Finan­cial Times ja ha publi­cat que Europa haurà de des­mun­tar l’estat del benes­tar per cons­truir l’estat de guerra. Només res­tarà la cul­tura com a únic atrac­tiu que els empo­brits euro­peus tin­drem perquè el món ens admiri, com el Rèquiem de Mozart o la pin­tura impres­si­o­nista, però de la cul­tura no podrem pas viure. Com diu el meu amic Paolo, un eco­no­mista italià que viu a Verona, l’Europa è finita.