Viatges pagats

El com­pany peri­o­dista Jaume Vidal, amic i mes­tre, em torna a esti­mu­lar per fer una ter­cera part del De reüll que fa dos diven­dres vam dedi­car als grou­pies que aplau­dei­xen a les rodes de premsa i, la set­mana pas­sada , a les difi­cul­tats que tenim els pro­fes­si­o­nals dels mit­jans per tro­bar seient a les rodes de premsa en què hi ha les pri­me­res files reser­va­des. Avui par­la­rem dels viat­ges pagats. Són con­vo­catòries que, com que tenen lloc lluny dels nos­tres cen­tres de tre­ball, els orga­nit­za­dors en finan­cen el des­plaçament. No hau­ria de ser pro­blemàtic, però pot ser-ho. Amb Mercè Ibarz vaig tenir una con­versa, a propòsit del seu dar­rer lli­bre, No pen­sis, mira, sobre con­flic­tes entre el deure d’infor­mar amb lli­ber­tat i els desit­jos de les ins­ti­tu­ci­ons per sor­tir sem­pre ben para­des d’allò que fan, rece­lo­ses de les crítiques nega­ti­ves. Vaig com­pro­var que hi ha obse­quis enve­ri­nats quan un orga­nisme públic em va con­vi­dar a visi­tar una expo­sició que pro­mo­via –es feia càrrec dels bit­llets d’avió– i vaig dir a un dels seus res­pon­sa­bles que assis­ti­ria a la roda de premsa però no a la inau­gu­ració ins­ti­tu­ci­o­nal perquè apro­fi­ta­ria per visi­tar una altra mos­tra que també m’interes­sava cobrir per al diari. “Recorda qui et paga el viatge.” Vaig notar a l’esquena la fue­tada de les plan­ta­ci­ons de cotó. No he tor­nat a accep­tar mai més cap regal d’aquesta enti­tat.