Novament, la foguera de la llengua

Una vintena d’intel·lectuals espanyols van signar ahir, a l’Ateneu de Madrid, El manifest per una llengua comuna, un text que reivindica la importància del castellà i la seva posició asimètrica respecte a la resta de llengües oficials. Els signants demanen que el Congrés elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua comuna i oficial de tot el territori espanyol i l’única que “els pot ser suposada” als seus ciutadans. Res de nou. Fernando Savater, Carmen Iglesias i d’altres que signen però no eren a la taula (Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Félix de Azúa o Álvaro Pombo) sol·liciten que es modifiqui la Constitució i els Estatuts d’Autonomia per garantir els drets dels qui optin pel castellà en tots els camps i en tots els àmbits.

Demanen que tothom es pugui escolaritzar en castellà (i denuncien que hi ha 16 milions de nens espanyols que no ho poden fer). Voldrien, també, que l’administració pública atengués en castellà i que es retolés també en aquesta llengua. Permetrien, això sí (moltes gràcies), que els cartells dels edificis oficials i les vies públiques poguessin ser bilingües, però en cap cas escrits únicament en allò que ells en diuen “la llengua autonòmica”. Curiosa manera d’entendre el bilingüisme. Tot plegat, la cançó de l’enfadós tantes vegades escoltada, que no aconsegueix generar conflicte a Catalunya però que, en canvi, enverina la relació amb Espanya. Ahir, per exemple, la historiadora Carmen Iglesias va assegurar en aquest mateix acte que la immersió lingüística que practiquem aquí va acompanyada “d’una història falsejada” i “d’uns odis al que no és propi i a on no s’ha nascut”. Qui és que gosa parlar de falsejar la història?

A Organyà s’edificarà un monument lluminós –avui ho publiquem– per homenatjar les Homilies. 900 anys després que fos escrit el primer text que es conserva en català, preocupa veure com gent que s’autoanomena “intel·lectual” no només menysté els nostres drets lingüístics sinó que voldria la llengua catalana encara molt més empetitida. Residual. No se’n sortiran. Mai en la història tanta gent com ara havia parlat i escrit en català. I això els dol. I per això encenen la brasa.