Ha fet falta relativament poc perquè el decorat d’aquesta versió actualitzada del peix al cove de l’etapa postprocés comenci a mostrar les primeres esquerdes. Una vaga d’uns maquinistes pel que es veu molt amoïnats per la integritat territorial i espiritual de Renfe ha estat suficient perquè aquell traspàs integral de Rodalies que ens van prometre ja quedi com a mínim en dubte. Els que de mena potser som massa escèptics i dubtem, d’entrada, de la voluntat de l’Estat de cedir cap quota de poder real en matèria d’infraestructures, immigració o ja no parlem de finançament, sí que pressuposàvem però un cert decòrum en les formes per fer veure que el sainet, com a mínim, duraria més enllà del primer acte i s’allargaria fins al llanguiment de la legislatura de Pedro Sánchez. Per tant, amb el que no comptàvem és que, tot just un mes després que ERC i el PSC anunciessin un esbós d’acord, ja ens hagi quedat força clar que això va de filials i la decisió última de gairebé tot allò realment essencial del servei es continuarà prenent en algun despatx de Madrid.

Fins aquí, però, cap novetat, perquè el règim espanyol hereu del 78 sempre actua així, amb una voluntat nítida que qualsevol concessió aparent de sobirania cap a les perifèries sigui més aviat una almoina. Allò realment nou és que l’independentisme, i tots els que renegaven d’aquesta estratègia convergent de pidolar molles, ara no només comprin aquest marc mental de renúncia, sinó que es converteixin en còmplices actius de la idea de vendre fum volent-nos fer creure que, ara sí i gràcies als seus vots al Congrés, s’exercirà una autoritat plena sobre trens o fronteres. Bravo, doncs, per aquests maquinistes i tots els que vindran darrere per recordar als despistats que és avui el nostre autogovern una gestoria subsidiària en què el que toca és acotar el cap, donar gràcies al PSOE i, sobretot, seguir pagant la festa.