Cada dia em sorprèn més la poca empatia de la gent. La realitat és que, moltes vegades, més val mirar cap a un altre costat que enfrontar-se al propi egocentrisme del jo, jo i jo. Dijous passat al matí vam acudir amb la meva mare a un hospital de Barcelona. La meva mare té 86 anys, alguns problemes de memòria i, a causa d’un problema de la vista, necessitava rebre una injecció a l’ull. Ella disposa d’una targeta especial de minusvalidesa que permet que la persona que la porti pugui aparcar en places reservades per a persones amb discapacitat. No obstant això, la veritat és que sembla haver-hi més persones amb discapacitat que places d’aparcament disponibles per a elles. El pitjor és veure que, encara que tenen la targeta, en lloc d’aparcar i marxar –com seria normal–, alguns conductors es queden dins del cotxe, impedint que uns altres puguin aparcar. Mentrestant jo continuava fent voltes insistentment a la recerca d’un lloc. El resultat va ser que la meva mare va haver d’entrar sola a l’hospital mentre jo continuava buscant aparcament. Vaig poder comptar fins a cinc persones que es quedaven dins dels seus cotxes sense moure’s. I em pregunto: si s’han de quedar a dins, per què no aparquen en doble fila, on no molestin? Si haguessin sentit l’angoixa d’algú que no pot ajudar la seva mare...