Tribuna
Tothom al Res.cat
El proppassat 19 de febrer es va donar a conèixer el resultat de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població del 2023. No podem dir que el resultat hagi sorprès els qui estem atents a la salut de la llengua en el nostre dia a dia, però amb encert s’han fet saltar alarmes. Ja era hora!
Uns dies després, el 4 de març, TV3 sortia al Res.cat del català amb un Sense ficció en el qual hi havia un munt de convidats, molts d’ells bons coneixedors de la situació però que, precisament per l’interès a sentir-los analitzar la situació lingüística actual, mereixien parlar de manera distesa, no només anar-se aixecant del banc i dir un parell de cosetes, prèviament pactades. L’atzar va voler que l’endemà i l’altre, fes tres anys de la mort de dues persones que han estat significatives i contribuents actius en la preservació de la nostra llengua. Em refereixo a Miquel Strubell, sociolingüista, incansable activista per la llengua i per l’autodeterminació de la nostra nació. I a Pau Riba, poeta i músic. I cadascú des de la seva faceta, i des de fa dècades, alertaven d’una situació que ara no pot fer res més que entristir-nos encara més i demanar voluntat decidida per revertir-la.
Torno a TV3 i al programa res.catador, que en tot moment va tenir un to positiu, amable i que, simplificant molt, va voler venir-nos a dir que som els parlants els qui salvarem la llengua, que en cap cas l’hem de canviar davant d’un parlant forà. L’altra gran conclusió per explicar la situació va ser el tema de la immigració, sobretot la que té el castellà com a llengua pròpia. No m’hi ficaré, perquè no és pas el lloc. Sí, però, que voldria comentar tot allò que en tot moment, en un programa de to manyac, es va evitar, i que podria ser la primera pedra per encarar el problema.
Mai no es va explicar que els parlants catalans hem estat castigats per l’ús de la llengua, ja sigui prohibint-nos-la, menyspreant-la com a llengua de segona, atorgant-li només usos privats o familiars, fins dient-nos que parlar en català davant un parlant estranger és de mala educació. Parlar-li en castellà, en canvi, no. Tot això cala en l’imaginari i comporta conductes com la que ara sembla que ja no toca. Però en cap cas no se’n pot fer retret als catalanoparlants.
Com m’hauria agradat que es tractés la situació de la nostra llengua, que viu enmig de dues llengües molt més poderoses, amb un estat al darrere, i que tenen comportaments decididament imperialistes. Llengües que fan tot el que poden per esclafar les que creuen que no els representen. Només cal repassar el cas del bretó, l’occità, el català a França, amb ingerències i prohibicions encara avui. Si parlem de l’Estat espanyol, plurilingüe en essència, només s’hi potencia i es defensa amb les dents una llengua, la de l’Estat.
Com m’agradaria que als mitjans no escrits, quan algun professional entrevistés persones no catalanoparlants, no canviés de llengua sistemàticament, perquè aquest model és el que es fixa. O que tinguessin tertulians i presentadors amb un bon coneixement de la llengua. Culpabilitzar els parlants del problema, quan no s’ha legislat mai en el terreny laboral i s’ha focalitzat només en l’escola –i ja hem anat veient com–, diria que és fer trampa. El món de l’empresa òbviament al programa també hi era representat. M’estalvio el comentari.
Durant dècades hem dit i repetit de manera cofoia que teníem un model d’immersió lingüística envejable, digne de ser copiat arreu. L’escola és essencial, perquè garanteix als parlants la possibilitat d’emprar la llengua, ja que si el nostre interlocutor ha estat escolaritzat, com a mínim no ens podrà etzibar un “No te entiendo!” L’escola, però, no pot assumir tota la càrrega. La llengua pertany a tots els estaments d’una comunitat. Si només potenciem un segment, ens fem automàticament més vulnerables. Vulguem recordar la fixació de C’s d’atacar la llengua a l’escola. I d’aquí totes les prohibicions, decrets i altres falòrnies que n’han vingut.
La llengua és el pilar d’una cultura i el poder se n’ha de fer responsable, legislant i fent complir en tots els àmbits. No tenir fermesa per no generar conflictes no fa altra cosa que degradar la situació i n’acaba provocant de més grossos. Torno a Pau Riba i al final de la seva cançó Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem. Expliquen el nostre món (…). És la paraula l’ànima d’un poble.” El moment és greu!
