El genocidi armeni, un segle després

El comitè d’exteriors del Congrés dels Estats Units ha aprovat una resolució que el poble armeni reclamava de feia dècades. Aquesta instància legislativa ha reconegut el genocidi que el govern turc va perpetrar durant la Primera Guerra Mundial quan Armènia formava part de l’Imperi Otomà. Amb l’excusa que activistes armenis s’havien passat a les forces russes, el règim turc va perpetrar una deportació massiva d’armenis. Centenars de milers de persones van morir. Des d’aquell moment els armenis fills de l’exili i el seu govern han pressionat tots els països perquè reconeguessin el genocidi. Amb la mateixa vehemència els successius governs turcs, que n’han fet un motiu d’orgull patriòtic ferit, han amenaçat amb mesures coercitives aquells que acceptessin “una falsedat històrica”. Segons la versió turca, l’episodi va ser un acte més “de guerra” i només va comportar la mort d’alguns milers d’armenis.

La memòria històrica no només cou a Espanya. El segle XX –el segle de les dues grans guerres mundials– va ser testimoni d’enormes matances a Rússia, Alemanya, Xina... Alguns dels perdedors en els dos conflictes bèl·lics han reconegut, forçats per la seva condició, els seus crims contra la humanitat. Uns altres no ho han fet. La decisió del Congrés dels Estats Units ha provocat una autèntica tempesta política a Turquia. La condició d’aliats que uneix els dos països impedirà que la tensió augmenti. Hi ha un excés d’interpretació teatral en la reacció turca. El problema és que el reconeixement del genocidi armeni és de justícia. D’estricta justícia històrica. Però ara és “improcedent”, perquè Turquia continua representant una peça bàsica per a l’equilibri en una zona volcànica en risc permanent d’erupció general. Des de les seves bases en aquell país els Estats Units controlen l’Iraq. Aquesta setmana el govern turc ha anunciat que demanarà al Parlament una petició perquè autoritzi durant un any operacions contra els guerrillers kurds que s’amaguen al nord iraquià. Una vegada més la reparació moral va contra “el que convé”. Només des d’aquesta premissa es pot acceptar l’actitud cínica de l’Alt Representant de la Política Exterior Europea, Javier Solana, que ha rebutjat qualsevol “complicació” de la seguretat a l’Iraq.