Una altra mena de casa comuna

Si Mariano Rajoy va fitxar en Pizarro, Daniel Sirera també ha volgut donar el seu cop d’efecte. A una altra escala, lògicament. Ahir Sirera va fitxar i va presentar Maite Nolla, la que fins ara havia estat portaveu de Ciutadans i que, directament, entrarà a formar part del comitè executiu del Partit Popular de Catalunya. El seu gran mèrit és reconèixer que sempre havia votat el PP fins que va entrar-hi en Josep Piqué. Ara, en canvi, considera que amb la nova direcció popular “tot torna a ser com havia sigut abans”. En la seva presentació, l’exultant Maite Nolla no va estar-se de dir que calia intentar que Rajoy no hagués de dependre de nacionalistes.

Bé, tota aquesta jugada de Sirera no passarà a la història d’aquesta precampanya electoral, però sí que té dues conseqüències que cal comentar. D’entrada, un cop més a una ja molt debilitada formació de Ciutadans. I, segon, és un gest que demostra els molts punts de connexió entre totes dues formacions. Potser per això, el president del partit, Daniel Sirera, va córrer a dir que sempre havia pensat que el PP podia esdevenir “la casa comuna dels no nacionalistes”.

El paral·lelisme amb la casa comuna del catalanisme està ben trobat. Com a antítesi, funciona. El que Sirera podia haver fet, però, era dir l’afirmació en positiu. És a dir, admetre sense embuts que el Partit Popular aspira a ser la casa gran del nacionalisme espanyol, que encara que no ho diguin, també és un nacionalisme, tan o més abrandat que aquests patriotismes perifèrics que els fan tanta nosa per assolir el seu somni d’una Espanya gran i castellana. Frases al marge, el fitxatge de Nolla li ha servit per cruspir-se Ciutadans amb dues mossegades i buscar, amb les caretes tretes, el seu nínxol de mercat. Mentrestant, la casa comuna del catalanisme va demostrant, tossudament, que ni és comuna ni és gran perquè no es posa d’acord ni a la de tres per uns recels personals que foten pena.